Necessitat

Tenia els llavis plens de sang i el regust d'aquesta se m'escampava per la boca com una malaltia contagiosa. Podia notar-me les parpelles pesants i, mig adormida, intentava no caure a terra com un sac de patates. Escoltava la veu d'algú que cridava el meu nom, o almenys, durant uns instants, abans d'adonar-me de que no recordava el meu propi nom, m'ho semblava. I llavors els ulls se'm tancaven en un va intent d'arribar al descans. I el meu cos queia al terra i jo el tornava a aixecar.
Els braços se'm van despendre o, més aviat, el dolor que els feia més meus que mai va desaparèixer amb un sospir. Tremolava. Tot el que era no existia, només era quelcom irreal. Morta de por i angoixa no volia deixar-me endur pel descans, no volia desaparèixer darrere les meves parpelles, no volia ser una boira incapaç d'existir.
I tot i així, amb la por enganxada al cos, amb la sang tenyida de dolor, amb els ulls banyats en llàgrimes, l'únic que necessitava realment era una carícia, una petita abraçada que donés sentit a una existència que, ara ja n'estava segura, arribava a la seva fi.