L'última cambra (2a part)

Va entrar a l'edifici fins la recepció, va agafar la clau, al tercer pis aquest cop, i va tancar-se a la cambra. Aquest cop no hi havia cap tamboret, ni tant sols una pantalla, només un llit. Va estirar-s'hi, esperant què és el que veuria aquesta vegada, un cop repassats tots els records bons i dolents. Una música suau sonava a cau d'orella, la llum de la cambra s'apagava mica en mica fins que va quedar pràcticament a les fosques i ella es va adormir. No va somiar res, només en el negre, que l'envoltava. Aquest fet li va provocar tal angúnia que va despertar-se de cop. La porta va obrir-se, deixant-la sortir, però ningú a fora l'esperava. El passadís bullia de multitud, potser perquè hi havia anat més tard de l'acostumat, pacients i metges amb bates es barrejaven, i ella va posar-s'hi enmig. Va estar-se una bona estona passejant amunt i avall, intentant no destacar, mentre el passadís s'anava buidant mica en mica de pacients, i cada vegada hi havia menys gent sense bata blanca. La Berta, finalment va veure allò que feia estona que buscava, un lloc per amagar-se. Un petit sortint de la paret, al final del passadís, que es confonia perquè era del mateix to que aquesta, va proporcionar-li l'amagatall. Es va recloure entre aquest i la paret del fons de tot, ajupida, esperant que quedés buit de gent. Van sonar les 7 de la tarda, i l'edifici finalment va tancar les portes. Inesperadament, les parets cobertes de cambres es van il·luminar d'un groc intens, més fort com més amunt es trobaven. La Berta, vestida amb una bata blanca que havia dut de casa, abaixant el cap per cridar un mínim l'atenció, va pujar les escales fins als pisos superiors. Les finestres dels primers pisos es veien buides, però les de més amunt estaven plenes d'imatges que es confonien entre elles, es barrejaven i es tornaven a separar, i davant d'aquestes finestres els metges amb bates blanques observaven el que s'hi veia, apuntant notes en els seus blocs. Ella ho mirava tot amb curiositat, fins que a una finestra del cinqué pis va reconèixer els seus pròpis records. Dues dones estaven aturades a davant, i observaven apuntant-ho tot. Va acostar-s'hi, creient que formava part de la teràpia, que ho analitzaven. Les dones, absortes, no van ni adonar-se'n. Aviat estarà apunt, van comentar. Crec que això ho demanaré per mi, m'agrada bastant. La Berta va continuar pujant, fins arribar dalt de tot. La llum groga era molt intensa, gairebé l'encegava, però de totes maneres, va poder veure l'interior de les habitacions. Va recolzar les mans en una de les finestres i va apropar-hi la vista. Era rodona, plena d'un liquid groc, que és el que emetia llum. Dins d'aquest líquid, un noi jove cargolat sobre ell mateix es movia lentament, com un embrió dins la matriu. L'única diferència és que la cara es veia en part descomposta, els dits de les mans estaven gairebé desfets, les ungles les havia perdut, així com el cabell. Els ulls del noi es van obrir, i van quedar mirant-se-la. La Berta va fer un salt enrera, espantada, mentre veia que el noi es movia per acostar-se cap a la finestra. Ella va retrocedir horroritzada fins a topar amb algú. Va girar-se per trobar-se amb aquell ésser que era recepcionista, que la va agafar per les espatlles. Berta, va dir-li, no ho trobes meravellós? Amb un nus a la gola, se'l mirava amb els ulls desorbitats i una expressió de por a la cara. Què és això? va preguntar. Sóc jo.

La Berta no entenia res, es trobava perduda, i l'home que l'aguantava, o el que fos, no la deixava anar. No t'espantis bonica, deixa que t'ho expliqui. Vull que tu també formis part d'això. No tinguis por, és senzillament meravellós. El teu test ho revelava, ets apte. Encara no havies de veure tot això, perquè no estàs preparada, però te'ns has precipitat... o sigui que total, perquè amagar-t'ho més temps. Vine, acompanya'm. L'home va arrosegar-la fins una cambra, també plena de liquid groc, però buida. Aquí restarà el teu cos. La noia va horroritzar-se encara més. No t'espantis, és que encara no ho entens... aquí estarà el teu cos, però tu seràs fora. Ha començat el recull dels teus records, hem agafat la forma del teu cos mentre dormies, gairebé tot és apunt. Només falta que acceptis entrar a la cambra de nou. Viuràs durant una temporada entre els teus records més feliços, i des d'aquí, podràs triar el que més t'agrada dels nostres pacients, fer-te a la teva mida. El nas d'aquest, les mans de l'altre... i el que pensen, sí, el que pensen també. Aquella dona que passeja per allà, ha triat el de la teva amistat amb la Sara. Només volem ser feliços, i no som feliços amb el què tenim. Què millor que poder barrejar els nostres records i el nostre aspecte per fer-nos com volem ser? Què importa que el nostre cos d'abans acabi flotant enmig d'un líquid groc? Berta, siusplau, pensa-hi, t'oferim la felicitat. La noia es va dirigir a la cambra del noi, i va estirar-ne la maneta, però estava tancat. No som estúpids Berta, evidentment que això no s'acabaria obrint aquesta porta, deixant que es vessés el líquid, destruint-me a mi, i fent explotar tota aquesta gent amb bates blanques, enderrocant l'edifici i oblidant tot això. No estem a una pel·licula. Desesperada, va córrer escales avall, va obrir la porta que donava al carrer i va continuar sense parar fins a casa seva, travessant carrers sense mirar, topant amb els vianants, ensopegant i tornant-se a aixecar.

L'endemà però, sense esperar-se el dimarts següent, va tornar a l'edifici. Tot just va entrar va adonar-se que aquells que en un principi havia cregut homes, tenien clars trets de dona, i al revés. Va pujar les escales, fins dalt de tot. Va caminar lentament fins la cambra que li havien donat. Va obrir la porta i va submergir-se dins el liquid groc. Va notar una forta pressió sobre el cap, unes cordes que la lligaven pels canells i els turmells, i feien que es doblegués sobre ella mateixa. Dins seu, encara pensava, però de sobte, tot es va emplenar de foscor. De la cambra del costat, va sortir una persona exactament igual a ella, i amb un bloc a la mà, va esperar que fossin les 7 de la tarda. Un cop arribada l'hora, es va dirigir cap als pisos de sota. Va passejar-se entre les finestres plenes de records de l'altra gent. Els mirava, triant la mare d'un i la corba de la cintura de l'altra. Quan va fer-se clar, va tornar a la cambra d'on havia sortit. Les portes de l'edifici van obrir-se a les 10 del matí, com sempre. I una altra persona, amb una mare i una corba de la cintura diferent a les de la Berta, va sortir de la cambra del costat d'on reposava aquesta, el cos flotant, la mirada abscent, el que havia estat fins al moment perdut per sempre, dins l'última cambra.