LLOP

Un relat de: Josep Llop Llop
LLOP



Bosc profund amerat , negra nit.
Flaire de marrons i glaç.


Amb pas flonjo,
ferm, tibat,
avança un llop blanc
per la neu callada.

S’ atura un moment
i enceta horitzons,
udolant l’albada.


La lluna massa gran
I el fred,
remor, dolor sec.
espessa la gana.

Esquerp…
esquinzat…
fent forats al brancam…
la Serra, la garriga ,
coratge...
sempre avant !


Va ferit... !


Un tret traïdor
ha tacat de sang la vella muntanya.


Dels seus ulls ferèstecs,
de mirada noble,
en cau una llàgrima
sola ;
batega esgotat…


De sobte...
gruny planyívol
i tiva la raça,
cor i cos fet camp.

Alça el mussell,
tensa el coll,
cap més … més alt,
la gola cremant,
la ràbia als ullals
i ferm planta cara,
indòmit,
udolant als cels.

Fort, fort…
s’ escampa el seu clam
per tossals i planes…

Tremola el pedregar.

Crit fet vent,
escletxa,
ha trencat la nit
alliberant el blau.

La neu es desglaça.
Avergonyit es desperta un nou dia ...

... ... ...

Sense fressa, cansat…
s’ adorm al cor del bosc
un esperit salvatge…

Sol de boira,
fulles seques,
cau tendre…

- Continuarà ?

- Siiiiiiittt !
- No veieu que està descansant !

Josep Llop

Comentaris

  • Llop estepari[Ofensiu]
    Montenegro | 16-04-2017 | Valoració: 7

    Em recorda aquest poema a la poesia russa de principis del XIX. La tensió que hi plana és exactament la mateixa que hi ha a versos de Pushkin o de Tolstoi, també d'Ana Ajmatova. El final el trobo massa tendre. Enhorabona pel poema.