Cercador
LA GUITARRA
Un relat de: Josep Llop LlopLA GUITARRA
Hi havia una vegada una guitarra,
que no parava, no parava de sonar;
pero ho feia fluixet, fluixet…
tant, que només la podía sentir
un nen de cor gran.
Tenía un tó senzill i lleuger
i prenía vida just quan despertaven,
com tu,
els arbres mandrosos del carrer
o quan el Sol badallava
llum,
sortint de l’ ou.
El noi, a vegades, tenía pena al cor;
la vida semblava passar de llarg,
lluny del que ell volía
i no ho podía redreçar.
Ànims tenyits de fatalitat !
Al calendari sempre Gener,
mai les flors de Maig.
Moments gris-fosc ;
esperança, esperant…!
Agafava aleshores la guitarra
i hi posava els dits, el cor,
les mans
fent de mig acompanyant.
Ella es deixava fer
i es posava a tocar…
Dring, dring, drang…!
Sortien soles les notes,
no les anava a buscar;
S’ entenien sense treva
i per entre la musiqueta
ell també solía dringar
cançons de mar i de vel.les,
d’ amors i d’ amistat…
I fent i desfent cançonetes,
el noi va anar fent-se gran.
…
Més la fusta, com les seves mans,
com la rialla
com així ha de ser,
es va anar també eixamplant.
Ara ell ja és un home,
La vella guitarra, en un racó, mig oblidada,
segueix fluixet mussitant,
coses de la vida i de l’ amor
que ell sap escoltar…
mig cantant…
…
i de quan en quan ho prova:
dring,dring,drang…
mans, mans,
mans a les mans,
acords de pau.
Aquella pena al cor,
mig ha marxat,
empesa pels forts vents,
realitats ;
…
i la nostra vella guitarra,
que un dia adolescent
el seu pare li va donar,
amb la panxa plena de cançons,
hores fetes d’ ideals,
viscudes,
de Llach, Serrat, Aute o J.S. Bach,
mai deixarà de rajar.
Per tu sempre, ben endins,
acords d’ estimació
i molts petons punteijats.
Tu escolta la guitarra fill,
juga-hi ,
fes-t’ hi més gran,
ni que no la sapiguis tocar.
Ella et farà companyía
sempre que tu
vulguis ser acompanyat.
Toca fusta !
Que soni la música !
Estima-la !
Josep Llop,
Tarragona , Novembre de 2015