Opus 43 6/10. Equívocs

Tenim un sisè o un setè sentit que ens alerta del mal ambient. No sabem del cert si es tracta d'una descàrrega elèctrica provocada per la ionització de l'atmosfera o les traces d'alguna hormona generada, però el que sí constatem és que només apropant la clau al pany de la porta de casa, s'intueix que hi ha alguna cosa que no rutlla, que avui repartiran seques, i que tu has comprat la majoria de dècims disponibles.

L'Enric arriba tou a casa, capficat en l'escena surrealista que acaba de protagonitzar. Ha estat acusat d'assatjament al treball per l'Adela. Ell, que ha respectat sempre les normes de civisme bàsiques apreses a l'escola; ell, que té tan profundament arrelada la igualtat entre persones que no li cal ni parlar-ne, precisament ell, ha estat escarnit amb exemples folls i dobles significats de frases exposades i escrites amb absurda innocència.

L'Enric no sap si parlar-ne, però s'estalvia la decisió quan respira l'aire del menjador. Ella ho sap.

- Hola.
- ...
- Què passa? - pregunta l'Enric, allargant de forma deliberada la primera 'a', intentant de forçar una naturalitat que cap dels dos respira.

L'Enric espera. La Núria ho allarga.

- Estaràs content, d'això de l'Adela.

L'Enric ha quedat tocat. El vaixell fa aigua abans de començar la batalla. El primer acte reflex és el de defensar la posició, cosa no gaire recomanable quan un s'està enfonsant.

- Doncs la veritat, no crec haver fet res de dolent. Si ser simpàtic i respectuós ara és un pecat,...

Mala cosa, això de defensar-se d'una acusació no feta. Mala cosa, si ella anava a plantejar una presumpta infidelitat, i ell l'ha trobada tan natural. Mala cosa. Tan mala cosa que els crits han continuat una llarga estona, fins i tot mitja hora després que ell hagi abandonat a correcuita la llar. La Núria encara crida, i l'Enric, ja en silenci a dins el cotxe, ha decidit que no tornarà.