Opus 43 5/10. Poder

Quan l'Adela era petita, una de les coses que més li agradaven era anar a l'hort de l'avi. S'hi passava hores i hores, corria dins el tancat, pujava al noguer, posava branquetes dins els formiguers per veure com els pobres animalons s'entestaven a remoure-les, i ella, tan tossuda com les formigues, tornava a obturar l'entrada. Però allò que il·lusionava més l'Adela era regar. El primer que feia quan entrava a l'hort era preguntar a l'avi: "Que regarem, avui?", i el somriure d'orella a orella que l'Adela desplegava, els bots mentre l'estirava de la camisa, i les corredisses cap al tancat de les bombes, feien que l'avi, resignat, regués més del compte durant els mesos d'estiu.

Des que l'aigua començava a sortir de la bassa, avançant lentament, tèrbola i marronosa, fins que el canal estava completament inundat, res no podia distreure l'antenció de l'Adela. Aleshores era quan es produïa el miracle: l'avi, amb l'aixada, amuntegava la terra humida fins que feia una barrera, i l'aigua, dòcil davant els desitjos de l'avi, agafava el camí de les tomaqueres en lloc de seguir el seu camí natural. L'Adela quedava hipnotitzada davant aquesta arquitectura aquàtica, davant la submissió de l'aigua en front d'un simple munt de terra tova. L'Adela aprenia que l'aigua restaria mansa, i que a poc a poc s'aniria filtrant, dibuixant unes restes similars a les que deixa el sabó a la banyera ja buida.

L'Adela ha après a conduir la vida de la mateixa manera que el seu avi menava l'aigua, i construeix dics impenetrables allà on no li interessa que els altres arribin. Hi té tanta traça, que l'Adela ha après com dominar aquells que l'envolten, i d'aquesta manera administra tot el seu voler mansament, sense que la resta en siguin conscients.