L'Hospitalet Centre Cafeteria Moment's i Fleca Luquin

L’Hospitalet Centre Angelina Vilella Ros
Cafeteria Moment’s i Fleca Luquín
Havia començat el dia tranquil, això és el que es creia ell, diferent de com els acostumava a tenir. La Cafeteria Moment’s i la Fleca Luquin li canviarien tot, clar que sota la seva batuta.
És mig matí, està prenent-se una cervesa a la Cafeteria Moment’s del carrer de l’Església, a la terrassa que s’hi troba enmig del local. Dues taules davant seu un parell d’homes, ja fa estona que hi són, molt ben vestits, l’un alt i prim i l’altre de baixa estatura i grassó, sembla que parlin d’algun tema important. S’acosta el Josep, el cambrer amb la comanda, i baixen la veu perquè ell no pugui sentir de que parlen. Ja sols, després d’un silenci el primer li dóna un sobre a l’altre, amb una mirada entre amenaçadora i autoritària, que ràpid l’agafa i se’l posa a la butxaca, donant una confirmació amb el cap. Aquesta rapidesa i les mirades l’hi ha cridat l’atenció al nostre amic, un observador nat. Després ells s’han acomiadat i l’home alt ha marxat, donant a entendre de fer-ho per separat, l’altre ha esperat uns segons i s’ha encaminat cap el lavabo que es troba al final de la cafeteria, després de la terrassa.
En sortir aquest, s’ha trobat amb la desagradable sorpresa que el nostre amic, l’estava esperant, amb una navalla a la mà que tot seguit ha apuntat al seu coll, amenaçant-lo de clavar-li sinó li donava el sobre, l’altre, quasi immòbil, amb la mirada de sorpresa, d’estupor i amb por, li dóna de mala gana el sobre que porta a la butxaca. Amb una embranzida el nostre amic l’empeny dins del wàter, tanca la porta i li diu.
--No surtis abans de cinc minuts, sinó ets home mort.
Tot seguit, ràpid, gira cua i marxa cap el carrer, però abans d’arribar-hi de cop se li esfuma tot l’èmfasi del moment, l’home prim està a la porta com esperant al baixet i grassó, com si pressentís alguna torna a entrar i es dirigeix cap al lavabo.
El nostre amic surt corrents, ja es troba a la Plaça de l’Ajuntament, aquesta com sempre és un anar i venir de gent a mig matí, és el centre del “poble”. No sap on dirigir-se, vol fondre’s, camina accelerat, girant el cap enrere a cada moment, llançat i avançant el pas.
Veu un grup de gent fent filera a la plaça, davant mateix de la Fleca Luquin, sense dubtar-ho s’hi encamina, no es posa a la cua de la venda del pa, sinó que va directe a la cafeteria que s’hi troba al final.
Hi ha taules buides, però ell no es pot quedar allà davant de la gent, sap que li van darrera, d’un moment a l’altre els tindrà a sobre, l’han d’haver vist entrar, ell té el sobre que busquen però no sap ni que transporta.
Veu que surt una dependenta carregada amb una panera plena de pa, de la porta del costat de la barra del bar, no s’ho pensa més i hi entra ràpid, ja dintre hi veu; maquinaria, portes grans que deuen ser de neveres, també com un armari amb porta de vidre que el que hi ha dins va donant voltes, després sabrà que és un forn, taulells plens de pans per coure... no pot acabar d’observar més coses, ell amb ànsia busca on amagar-se entre totes aquelles andròmines. Des del lloc on es troba pot veure sense que el vegin directament.
Ha vist entrar un forner i tornar a sortir cap a la botiga. Torna a sentir soroll, acaben d’entrar unes noies i sent que tot rient comenten que se’n van a esmorzar. Ja sol, de moment, l’amagatall que veu més convenient és darrera d’una màquina amb prestatges plens de pans fent cric-crac continuo, que per la calor que desprèn es deuen estar coent.
L’amagatall és ampli amb referència al seu cos. Fa molta calor, la suor fa acte de presència. Per fi agafa el sobre ”quants diners hi hauran? Serà cocaïna? Papers comprometedors?” Per les precaucions, que ha vist tenien, s’imagina ha de ser alguna cosa important. En segons s’adona que dintre del sobre el que hi ha són diamants. La llum no és bona però atrau la seva transparència, aquesta sorpresa triplica l’ interès i el seu valor, fins i tot alguns tenen la mida d’un pèsol. Ha estat una ullada ràpida però precisa i valuosa, ara sap que els té d’amagar, no els hi poden trobar damunt, però en un lloc que després els pugui tornar a recuperar.
Damunt d’una taula hi veu una renglera de pans rodons, crus, per coure. “això és tou, aquí els podré amagar, els diamants aguanten el calor, un cop cuits els podré recuperar” s’acosta als pans i en un d’ells els deixa anar al seu damunt, els prem, amb la mà els enfonsa, emparedant-los cap dintre tots, després amb una rasqueta que hi ha prop ho arregla perquè no es noti, clar que tenint en compte de fer una creu al costat, sap que un cop cuit es farà més visible i el podrà reconèixer.
El nostre amic, es relaxa una mica, s’escorre fins a seure a terra, ara ja només ha de mirar de poder sortir sense ser vist, dissimuladament assabentar-se de quan s’hauran cuit els pans de pagès, que estan preparats per coure, i tornar a entrar-hi per recuperar-lo. Res, una cosa fàcil.
Ha entrat el forner, ha tret les barres de pa del forn dels prestatges on ell està amagat, el silenci ja feia uns moments avisava que ja estava cuita la fornada, l’home ha anat col•locant els pans de pagès per coure, de damunt la taula, al forn dels prestatges. Després ha marxat.
“Fabulós ja estan en marxa!” Pensa el nostre amic.
Unes veus trenquen el silenci humà d’aquells moments, només se sent el so de les màquines.
--Ha de ser aquí, només hi ha dues portes als lavabos no hi és. L’hem de trobar—diu un dels homes que el persegueixen des de el Moment’s i que han fet acte de presència dins del pastador de la Fleca Luquin. Amb senyals, cadascun d’ells van mirant, cautelosament, busquen per un cantó i l’altre. No s’adonen que el Cándido, l’amo de la Fleca ha entrat, però en veure aquells dos homes desconeguts allà dintre i l’un d’ells amb una pistola a la mà, sorprès recula silenciosament, surt a la cafeteria i amb el mòbil, ràpid, marca un número.
El nostre amic, per entremig del forn, ja ha vist l’home alt, amb la pistola a la mà, s’aixeca poc a poc angoixat, i al mateix moment sent la punxada d’una navalla a les costelles.
--On són els diamants!—l’hi diu el de la pistola.
--Ja no els tinc...—respon amb por—no sé on són.
Sent la punxada més forta, sent un gran dolor i una humitat li regalima per la camisa i pell del costat.
El baixet i grassó, és corpulent, l’agafa amb una embranzida i el porta cap a l’armari de vidre, el nostre amic veu que no és un armari és un forn que està rodant amb uns pans dintre. L’escalfor que se sent en aproximar-s’hi delata l’alta temperatura en que treballa.
--Posa’l dintre! O ens dones els diamants o et couràs com aquests panets!
--Posar-lo aquí ens fotria massa feina, això crema, abans ho hauríem de treure...—diu l’altre.
--Doncs posa’l al congelador, aquella porta és una nevera o un congelador, és igual podem abaixar més la temperatura.
L’han arrossegat fins a una de les portes que sembla que són frigorífics. N’obren una d’elles i veuen que hi ha uns carros plens de barres de pa; crues, fresques, fredes o congelades, no ho saben, els empenyen més endins ja que així hi haurà lloc suficient per poder amenaçar-lo.
--No sisplau, no!!! No us els puc donar, ja no els tinc jo!!!
L’han empès cap dintre, la fredor és forta, no és una nevera és un congelador, el termòmetre de la paret marca, -20ºC. El nostre amic ja no sua, amb la mirada desorbitada, intenta desfer-se de la pressió d’aquelles mans. Torna sentir més forta la punxada al costat, li falta aire per respirar, ja es veu perdut, no té força ni per suplicar més, se sent marejat...
--Quiets! Mans enlaire. Deixa la pistola al terra poc a poc. T’estem apuntant!
Quatre Mossos han entrat al pastador, tots ells pistola en mà. El Cándido ja els ha assabentat que un dels homes anava armat.
L’inspector Torres, s’acosta al de la pistola que sense problemes poc a poc l’ha deixa a terra, ell l’agafa i fa un senyal al company perquè els emmanilli, després es mira al nostre amic, ensagnat i sense coneixement i ordena que demanin una ambulància.

És la tarda, avui a la cafeteria de la Fleca Luquin no hi ha ni una taula buida, ni dintre la cafeteria ni fora la plaça, tot han estat i són xerrameques sobre el cas. També les dependentes i la mestressa la Montserrat no poden parar de donar explicacions sobre el fet.
Acaba d’entrar una clienta a la fleca, molt enfadada, queixant-se amb veu forta.
No hi ha dret! Això és de jutjat de guàrdia! El pa que us he comprat, dirigint-se a la Montserrat, està ple de vidres, un munt, n’està ple, i uns fins i tot de la mida d’un pèsol!