LES PUNYETERES VEUS DE LA INDECISIÓ

Un relat de: Sebastià Climent

Una veu dins del meu caparró em deia que no hi entrés, però tanmateix em deia el contrari: —Si dona si, entra-hi! Fa molt que no us heu vist i tens ganes de saludar-lo, oi?— És cert que no hem tingut cap contacte d’ençà que me’n vaig anar a viure a un poble proper, farà cosa d’un parell d’anys. Només baixo a ciutat per qüestions de treball i no em queda temps per a les relacions socials. Avui, però, m’ha anat tot de cara i la darrera gestió que he fet ha estat a tocar de la seva joieria. Resulta que ell m’havia anat al darrera però malgrat la seva insistència mai no li vaig fer cas, suposo que a causa de la meva indecisió emocional, i això que de fet m’agradava i m’hi trobava molt bé al seu costat.

Mirava l’aparador de l’establiment, donant-me temps a decidir que feia, si entrava o no, tot preguntant-me... Serè ben rebuda? Estarà ressentit amb mi per la meva indiferència i perquè mai més no li he dit rés? M’engegarà a dida o m’atendrà amb la seva natural cordialitat? Però també em preguntava... I, jo... Estic preparada per afrontar la seva reacció? No n’estava segura. Indecisa, com sempre. Desprès de donar-hi moltes voltes, vaig entrar. La veritat és que em feia certa cosa, però la curiositat va poder més. Capficada com estava no vaig adonar-me’n de l’hora que era.

Tot just creuar la porta, van apagar-se els llums de l’establiment i només van restar encesos els de l’aparador. Des de la rebotiga va sonar la seva veu greu amb un to amable... —Ho sento, però és que ja estic tancant— Va sortir, suposo que amb la intenció d’aviar un client inoportú. Malgrat la tènue il•luminació ambiental em va reconèixer immediatament... —Ei, hola! Que t’has perdut?—

Ho va dir amb una veu entranyable a mode de cordial salutació. Se m’acostà i em va besar amb efusió. La seva proximitat em va fer sentir bé, com abans. Potser un xic cohibida, però a gust i amb una creixent sensació de confiança.

—Doncs mira, resulta que la darrera gestió l’he feta aquí al costat i com que avui he enllestit aviat, he pensat que era una bona oportunitat per entrar a saludar-te. Ja sé que m’he distanciat i que he perdut el contacte amb tots vosaltres, però confio en la teva generositat i en la dels altres, per fer-me perdonar. I, és clar, no hi ha perdó sense propòsit d’esmena i jo tinc aquest ferm propòsit.— Em va sortir així, tot d’una tirada. Espontàniament.

No va dir res, s’apropà i em va abraçar amb fermesa. La penombra on ens trobàvem no em va impedir de veure que els seus ulls brillaven i desprenien una sincera emoció i que el seu ampli i natural somriure va parlar molt més clar que qualsevol frase que hagués pronunciat. No li van caldre les paraules per fer-me entendre que no tan sols em perdonava sinó que els seus sentiments cap a mi seguien intactes. Això em va deixar ben tova. Jo no estava preparada.

Desprès de l’abraçada, va dir-me... —Si no tens cap compromís et convido a sopar... Què et sembla?— Jo no en tenia cap de compromís, però tampoc podia cedir tan fàcilment. Ves, que pensaria de mi. —Si em permets un moment, faig una trucada i et responc.— Va fer un gest d’aprovació. La trucada era un bluf i, naturalment, vaig fingir una conversa prou convincent. —Bé, tot arreglat. Quan vulguis.— Ell no podia dissimular la seva satisfacció. De fet tenia motius, perquè era la primera vegada que jo accedia a una proposta seva.

—Molt bé, doncs. Cinc minuts, tanco i marxem.— Així va ser. Vam sortir per una porta lateral que donava a un altre carrer, davant mateix d’un restaurant de luxe. Ens van donar una taula en un lloc molt discret. No calia ser molt llesta per adonar-me’n que el consideraven un bon client. L’atenció que li prestava tot el personal anava més enllà de l’estricta cortesia professional. Vam parlar molt, però sense fer cap referència a la nostra infructuosa relació anterior.

Tenia la sensació que el temps s’havia parat. El local es va buidar i nosaltres seguíem conversant animadament fins que, molt subtilment, ens van insinuar que havien de tancar. Al sortir em va preguntar...—Què vols fer?— Ja hi som! Pregunta incorrecta, vaig pensar. Sempre ha pecat per un excés de respecte i consideració, però la pregunta havia de portar implícita una proposta, que jo pogués acceptar o rebutjar, sense més. Anem a casa meva a fer una copa? Aquesta, per exemple, hagués estat una pregunta correcta, que jo en aquest cas, hauria respòs afirmativament.

Hi estava ben disposada, frisava per seguir i el desig m’ho reclamava. Però prendre la iniciativa i respondre-li que el jo voldria fer seria anar-me’n al llit amb ell, això no l’hi ho podia pas dir. Vaig fer com si m’ho estès pensant, creant un silenci tens i provocador, perfectament controlat. Li va costar, va dubtar molt, però va reaccionar. Curt i ras, m’etzibà...—Anem a casa?—

Aquesta era la pregunta que jo esperava, tot i que no proposava que hi anàvem a fer era fàcil d’intuir-ho. Vaig mirar el rellotge i dissimulant la meva ànsia, respongué... —Bé, encara tinc temps per fer un darrer beure, si em convides, és clar.— La satisfacció es féu present a la seva cara... —I tant que et convido, només faltaria.—

La seva casa és a tocar del restaurant. El seu pis és gran, moblat amb gust i gens recarregat i la decoració sòbria a base d’escollides peces escultòriques i valuosos quadres d’artistes reconeguts. Es nota que l’art és la seva dèria. La il•luminació creava un acollidor ambient. Va posar la música que sabia que m’agradava. Em serví la meva beguda preferida. Asseguts ben junts en el còmode i ampli sofà no vam dir-nos res. Només ens vam mirar i, com que ja estàvem a punt de solfa, el joc de mans va començar i la natura va fer la resta.

L’agradable música que havia començat a sonar en el sofisticat despertador, va fer-me obrir els ulls. Vaig adonar-me’n que estava al llit, totalment nua i relaxada. Ell no hi era, però de seguida va aparèixer amb una safata amb el meu esmorzar habitual. Vaig fer-me una sèrie de preguntes.. Com ho sabia que aquell era el meu esmorzar de cada dia? Com és que tenia a punt la meva música i la meva beguda predilectes? Totes elles sense resposta i això en va deixar agradablement intrigada. Vaig mirar un parell de vegades el rellotge de la tauleta de nit i ell se n’adonà. —Tranquil•la, dona. Vaig preveure que sonés la música amb l’antelació suficient perquè tinguessis temps de sobra per tornar al poble a l’hora que hi has de ser.— Ell, com sempre, tan atent i detallista.

Ens vam dutxar, cadascú en un bany diferent, i un cop vestits i esmorzats ens vam acomiadar sense concretar una nova trobada. Ja al carrer i anant cap el pàrquing on havia deixat el meu cotxe, la veu es va tornar a manifestar —T’ho has passat, oi?.— Però tanmateix em deia... —Noia... I ara què? El més fotut del cas és que ambdues tenen raó: M’ho he passat molt bé, però... I ara què?

Mentre tornava al poble anava pensant que m’he ficat en un jardí del que no sé com sortir-me’n. De fet, no sé si en vull sortir o si m’hi vull quedar. És tan bonic i s’hi està tan bé... Segur que ell me l’oferiria si tingués el més petit indici de la meva decisió de compartir-lo. Però sóc incapaç de prendre aquesta decisió i ell, respectuós com és, no me la voldrà imposar. Si ell prengués la iniciativa potser jo, tot i les meves indecisions, acceptaria la seva proposta. Però no ho farà, n’estic segura, i seguirà esperant, com ha fet fins ara.

La repelosa veu dins del meu caparró em deia que em decidís d’una vegada... —Va, dona, a que esperes. Oi que t’agrada i t’hi trobes be amb ell i us aveniu i creus que podríeu ser feliços junts? Doncs, endavant! Però tanmateix m’advertia... —I si ell només volia de tu allò que ja li has donat? Aleshores, què? Voldrà ell anar més enllà i formalitzar una relació? Van sorgir els dubtes i amb ells la meva crònica indecisió. I la veu tornava a tenir raó...M’agrada i penso que podria ser una bona parella... Però i si això només ha estat per a ell l’aventura tant desitjada i prou?

Ja estic atrapada a la xarxa de les punyeteres veus de la indecisió. I, ara, què?

Comentaris

  • Indecisió versus decisió.[Ofensiu]
    nadàlia | 01-09-2015 | Valoració: 10

    Un relat que fa de bon païr i que segurament reflecteix el que passa a moltes persones en diferents cultures inclosa la nostra tan postmoderna i neoliberal.
    Els cagadubtes sabem el problema que és, a voltes, decidir, però hi ha decisions i decisions. Potser ella hagués pogut llançar-se i tolerar la possible frustació o no! Un misteri que esperem que algun dia es resolgui en un altre relat i ho puguem llegir.

  • Realitat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 26-08-2015 | Valoració: 10

    Crec que aquest relat agradarà molt per la seva realitat, per la seva empatia, on molta gent si pot veure reflectida. Les descripcions que has fet, tan físiques com psicològiques dibuixen molt bé la situació. I és que el dubte és molt punyetero! Una abraçada.

    Aleix

  • iNDECISIÓ[Ofensiu]
    Frederic | 21-08-2015

    Aquest relat reflecteix de manera acurada i sensible un tipus de psicològia femenina
    instal·lada en el dubte existencial permanent i en certa manera inmobilitzador i ple de prejudicis, segurament propi de dones d'una determinada edad, sortosament -
    superart per les noves generacions i la evolució de la pròpia societat en el reconeixement de la igualtat de sexes.
    En un altre sentit, més ampli, el "caga dubtes" es una figura arquetipica del tarannà
    dels catalans.

  • Quasi realitat[Ofensiu]
    Jaumedelleida | 20-08-2015 | Valoració: 10

    He vist que entens tant a les dones com jo. Aquesta història més o menys, m'hagués pogut passar a mi, però, com molt bé expreses, el cony d'indecisions féu que es frustés l'ocasió, i així estic... esperant

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

152 Relats

276 Comentaris

101753 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com