NO EM RECORDA PEL MEU NOM

Un relat de: Sebastià Climent

Si sóc sincer sobre l’opinió que en tinc d’aquest pobre home, he de dir que és una bona persona, en tots els sentits. Aquesta és la part positiva i la més important, sens dubte. Tanmateix n’hi ha una de negativa, potser poc rellevant però molt farragosa. Resulta que és curt de gambals i això fa que les seves converses siguin limitades en interès i extenses en durada. No s’acaben mai. Vaja, que és un pesat, un plom. Si no te n’has pogut escapolir a temps ja has begut oli. Se t’enganxa com la paparra al gos o com la pagellida s’aferra a les roques costaneres. Llavors cal déu i ajuda per desempallegar-te’n.

Per això, com que ja ho sé, si el veig de lluny em faig l’orni i canvio de vorera o miro distret cap un altre costat. Però resulta que aquesta tarda jo estava a la porta de l’estudi, -havia sortit al carrer a fumar-me una cigarreta- i ell m’ha vist allà plantat. No he tingut escapatòria. És cert que podia fer-me el desentès i haver entrat a l’estudi, però he vist que em mirava amb un ulls que desprenien tristesa i no he gosat ni fer el gest d’obrir. Hagués estat una desconsideració i un menyspreu que ell no es mereix. M’he carregat de paciència, disposat a escoltar-lo.

M’ha saludat... —Que esperes algú?— Li he dit que no, que només havia sortit a fumar. Em recordava, però el meu nom li havia fugit de la seva memòria. M’ha preguntat... —Com te dius?— Li he dit el nom, però m’he adonat de l’esforç que feia per identificar-me. Quan li he esmentat el cognom, ha reaccionat. Em coneixia pel cognom. Llavors la cara se li ha transformat i la serenor ha envaït el seu rostre que ara expressava confiança i seguretat. Com si hagués trobat un refugi on protegir-se d’allò que havia omplert la seva mirada d’aquella profunda tristesa. L’he fet entrar. Tremolós i cohibit, gairebé no gosava ni mirar els quadres penjats ni res del que hi ha a dins. —No voldria molestar-te...— M’ho ha dit amb veu tremolosa. —Creus que si fos així t’hauria convidat a entrar? Oi, què no?— S’ha tranquil•litzat del tot. M’ha explicat que anava a la llar de jubilats propera per oferir-los la seva col•laboració desinteressada. També m’ha comentat que de la que ara venia, relacionada amb una entitat bancària, li han dit que no el necessitaven, que més aviat feia nosa i que no el volien tornar a veure. Tanmateix m’ha comentat que a la llar d’avis del barri se l’havien tret de sobre, això sí, aquest cop amb bones paraules. Tot i que estava desanimat, encara esperava poder fer alguna cosa allà on anava. Només volia ajudar. És tot cor, aquest home.

S’ha acomiadat amb unes paraules que m’han emocionat... —Que siguis feliç!— L’he vist marxar confiat i més animat, caminant amb certa dificultat cap el seu destí immediat, on volia ser i sentir-se útil. Portava una bossa de plàstic blanc plena de revistes... i d’esperança.

Comentaris

  • El nostre sistema[Ofensiu]
    Jam Malson | 03-05-2020

    Tenim un sistema tan ben organitzat i tan polit que fins i tot l'ajuda està canalitzada. Si vols ajudar, s'ha de fer a través d'algun canal oficial —governamental o no governamental—. I en el cas que algú t'ofereixi ajuda de manera individual, el sistema ens ha ensenyat a desconfiar-ne. I amb més raó encara si la persona amb voluntat d'ajudar-te és “curta de gambals”, llavors, ja és cosa de les autoritats.

    Perquè aquest sistema tan ben organitzat i tan polit no funciona amb pobres persones que volen ser útils o sentir-se útils. Les persones realment útils per al sistema ja són utilitzades en els canals establerts per a tal funció. Les que van per la vida amb bosses de plàstic plenes de revistes i d'esperança, poc interès desperten. Són com les persones que ja han estat esgotades pel sistema, matèria residual.

    I malgrat tot, que la felicitat ens acompanyi!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: