SALES D'ESPERA

Un relat de: Sebastià Climent
Esperar és una cosa que no m’ha agradat mai i avui, per acabar-ho d’adobar, l’obligada visita al metge m’ha suposat una llarga, tediosa i incòmoda espera en una sala plena de gom a gom de gent esperant el seu torn per ser atesa. Esperar m’altera els nervis, em neguiteja molt i em deixa abalit. No puc fer-hi més.

En sortir de la visita he anat a esmorzar. L’estómac em feia un rau-rau sorollós queixant-se del perllongat dejuni al que l’havia sotmès, no pas per pròpia voluntat, és clar, sinó per prescripció facultativa. A la cafeteria m’hi he trobat un amic meu a qui tot just li acabaven de servir el que havia demanat. Quan m’ha vist ha fet un gest indicant-me que m’assegués a la seva taula, cosa que he fet de bon grat. M’anirà bé parlar una estona. De seguida s’ha adonat que el meu estat d’ànim no era l’habitual i m’ha preguntat que em passava. Li he dit que venia del metge i que la llarga esperada, com em passa sempre, em deixa absolutament trasbalsat.

—T’entenc perfectament perquè a mi tampoc m’agrada esperar, però la meva llarga experiència en això d’arrossegar-me per tota mena de sales d’espera, m’ha ensenyat que, com que no ho puc evitar ni tampoc puc escapolir-me’n, m’ho he de prendre amb resignació i santa paciència. Sé que forçosament m’he d’esperar, doncs m’espero i ja està. Acabada la espera, acabat el problema. Ja només és un simple record a oblidar. Tu hauries de fer el mateix perquè les esperes no les podràs evitar mai. De fet, esperar és la situació més freqüent amb la que tothom es troba. Fixa-t’hi bé, la vida no és altra cosa que una successió ininterrompuda d’esperes.—

Quan ell ha enllestit l’esmorzar jo encara estava a mig fer. M’ha dit que tenia pressa, que l’esperaven. S’ha acomiadat i jo li he agraït el seu consell.

M’he tranquil•litzat i això m’ha permès pensar amb calma mentre esperava l’autobús per tornar a casa. És ben cert que, com m’ha dit el meu amic, la vida és una successió ininterrompuda d’esperes, ja que sempre estem esperant algú o que s’esdevingui alguna cosa. Esperar l’autobús, per exemple, és una espera inconscient que, com tantes d’altres, forma part de la nostra quotidianitat. Les tenim tan integrades que ni les considerem esperes. Aquestes no em neguitegen. Les que si que m’abalteixen són les esperes que impliquen restar assegut en un espai físic tancat, d’una durada incerta, les que m’ocupen el temps que hauria de dedicar a altres coses i les que em trenquen el ritme de vida habitual. En fi, les esperes que cal fer a les que tothom anomena sales d’espera.

Ampliant l’abast de la reflexió m’adono que també existeixen espais que són llocs d’espera, però no són sales d’espera. Tenen altres noms i les seves pròpies característiques diferencials. Són les cel•les de les presons, on s’espera la llibertat; són les residències de gent gran, on s’espera que la vida dels avis s’esllangueixi fins apagar-se del tot; són les habitacions de clíniques i hospitals on s’espera retrobar la salut; són els exilis, on s’espera justícia i el retorn. Són només alguns exemples. Si hi pensem, veurem que n’hi ha molts més d’aquests espais d’espera que no són les sales d’espera convencionals. El meu amic te raó quan diu que esperar és la situació més freqüent en la vida i que aquesta és una successió ininterrompuda d’esperes. Esperem que tot acabi bé.

Comentaris

  • ducklife[Ofensiu]
    ducklife | 31-08-2020 | Valoració: 10

    I really enjoyed reading it, you could be a great author. I will definitely bookmark your blog and maybe come back someday Thanks for a great post. Please continue to uphold!
    fireboy and watergirl

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: