LA BLAU I EL PETIT CAVALL BLANC

La Blau era una nena molt llesta, eixerida i també una mica entremaliada, que vivia amb els seus pares en una masia situada enmig d’un immens prat d’herba verda, molt a prop d’un gran bosc. Quan va néixer, els seus pares li volien posar el nom de Blanca, com la neu que a l’hivern cobria les muntanyes properes, però al final van decidir posar-li Blau, com el color del cel.

Un dia d’estiu, després de dinar, com que la Blau no tenia ganes de fer la migdiada, se’n va anar al bosc. La Blau hi anava sovint a aquell bosc i es coneixia tots els camins i caminets, encara que no sabia on anaven a parar perquè no els havia seguit mai fins el final. No volia allunyar-se gaire de casa seva per no perdre’s. De sobte, va veure al bell mig d’una clariana, un petit cavall blanc que estava ajagut. Segur que s’ha perdut i està cansat, va pensar la Blau. Com era una nena valenta i no tenia por s’hi va apropar i el poltre blanc de moment es va espantar. Però la Blau se’l va mirar, li va somriure i li va parlar. El petit cavall blanc, ara ja més tranquil, s’aixecà i es va deixar acariciar per la nena. La Blau va observar que el petit cavall blanc semblava trist i tenia la mateixa mirada plorosa que el cavall i l’egua blancs que feia poc temps que tenien a la masia. La Blau va decidir que s’emportaria el poltre blanc a casa seva.

El petit cavall blanc la va seguir i junts van arribar a la masia. Al veure’ls, els pares de la Blau li van preguntar on havia trobat aquell petit cavall blanc i la Blau els hi ho va explicar. De sobte, el petit cavall blanc va aïnar molt fort i es va posar a córrer cap allà on eren el cavall i l’egua blancs, ajaguts i tristos. Aquests, en sentir el renill del petit cavall blanc i veure’l que s’apropava a ells, es van aixecar i amb mostres d’una gran alegria van anar cap a ell. El poltre era el seu fill que s’havia perdut i ara s’havien retrobat i per això tots tres estaven molt contents.

El petit cavall blanc s’havia escapat separant-se dels seus pares i va fugir corrent molt lluny fins aquella clariana del bosc, on va ajaure’s per descansar. S’havia perdut i no trobava els seus pares. Per això estava trist. I els seus pares, també. Però ara, per fi, tornaven a estar junts i contents. I tot gracies a la Blau.

I el cavall, l’egua i el poltre blancs van recuperar la gana que amb la tristor havien perdut i van posar-se a menjar la tendra herba d’aquell prat tan verd. La Blau i els seus pares se’ls miraven feliços.