L'EXCUSA PERFECTA

Un relat de: Sebastià Climent

No sé com m’ho he muntat a la vida per haver arribat a la denigrant i desastrosa situació actual. Bé, sí que ho sé, és a causa i per culpa de la meva generosa feblesa al no saber dir mai la paraula no i del meu tarannà sempre disposat a donar ajuda o suport a tothom qui m’ho demanés, a comprometre’m en qualsevol projecte o iniciativa que se’m presentés, sense tenir en compte si podia assumir-ho o no. Volia, inconscientment, quedar bé amb tothom, cosa que no podia ser de cap manera. Tot això és cert, però com que també ho és que sóc un baliga-balaga, un taral•lirot, un forassenyat i un irresponsable, el resultat lògic no podia ser cap altre que un garbuix de compromisos irresoluts.

La realitat és que no havia satisfet ningú. La meva vida s’havia convertit en un nus extremadament enrevessat impossible de desfer. No sabia pas com sortir-me’n d’aquesta caòtica situació en la que em trobava immers. Em calia fer un recés per tal de posar-hi ordre i veure com me’n podia desempallegar de tot plegat. Només hi veia una solució per tallar d’arrel aquesta situació: fugir ben lluny, desaparèixer, i deixar que el temps ho resolgués a la seva manera. Però, és clar, aquesta era una decisió improvisada, covarda i de resultat incert que no em garantia res. Com podria tornar després sense que m’atiessin els gossos? No, aquesta no era una sortida realista, ni efectiva ni intel•ligent.

Quedar-me uns dies tancat a la casa del poble, com si no hi fos, aïllat de tot i de tothom potser podria ser una solució, però calia trobar una excusa que fos prou versemblant i acceptable per la majoria que em permetés sortir-me’n airós i quedar més o menys bé amb gairebé tothom o, si més no, no quedar del tot malament amb ningú i, alhora, poder mantenir un mínim de la poca dignitat que encara em resta. Però la veritat és que no la trobava.

Vet aquí que, inesperadament, la providència va facilitar-me l’excusa que cercava, la qual va presentar-se’m en forma d’obligat confinament general a casa, decretat per l’autoritat pertinent a causa d’una pandèmia vírica.

L’excusa s’ajustava a la meva pretensió, era senzillament perfecta. Tenia absoluta consistència i no requeria donar cap mena d’explicació. Tothom entenia que era una causa de força major i això ho emparava tot. El confinament, doncs, va resoldre’m la situació però només va ser-me vàlid com excusa. Necessitava una excusa perfecta, indiscutible. I necessitava temps. I se’m presentà providencialment. Res més. Ara em tocava a mi resoldre els problemes que havia anat acumulant.

Per un moment vaig pensar que potser tenia certa influencia sobre la providència, però de seguida en vaig adonar que la meva petitesa i insignificança no podia interferir en els plans de la providència, qüestió metafísicament impossible. Per tant, no se’m podia atribuir de cap de manera l’estrall i l’enrenou mundial que ha provocat la pandèmia vírica amb les seves terribles i devastadores conseqüències. Només és pura coincidència en el temps.

És més lògic pensar que, tal com està el món, amb uns dirigents del tot impresentables, molts dels quals han estat escollits per la ciutadania, i per tant d’alguna manera aquesta n’és en part responsable, la providència ja n’estava tipa de veure com de forma absolutament aberrant s’estenien tanta injustícia, misèria, fam, guerres, èxodes, pobresa, emergències climàtiques, destrucció, abusos de poder i deshumanització, que va decidir donar-nos una dura però clara lliçó.

La providència, suposo jo, pretenia fer-nos reflexionar per tal que entre tots decidíssim canviar les coses d’una vegada i prenguéssim consciencia de millorar el món en que vivim. I, és en aquest sentit, tot i que la providència no necessita justificar-se, que la pandèmia podia ser l’excusa perfecta.

Però per a qui la pandèmia i el confinament han estat una excusa perfecta és per als poders en qualsevol de les seves manifestacions, que ho han aprofitat per fer de les seves, acoquinant la gent i, entre altres coses, retallant-los els seus drets fonamentals. Les conseqüències negatives les patirà, com sempre, el poble afeblit. Molt enrenou mundial, per tal que en el fons res no canviï a millor. Dubto molt que el poder, -el que sigui- aprengui la lliçó que la providència ha volgut donar. Per a ells tot seguirà igual o millor, per a la resta molt pitjor. Com sempre.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

173 Relats

313 Comentaris

140522 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com