LA PICADA DEL MOSQUIT

Un cop ja estic al llit no tinc per costum dedicar temps a la lectura abans d’adormir-me. Aquesta nit passada, però, he fet una excepció. El llibre que m’havien recomanat i que ara estava llegint era força interessant, però no ho era tant com per abstraure l’atenció d’aquell brunzit intermitent que sentia prop de l’orella.

Era un mosquit emprenyador que feia estona que em rondava i com que no li devia agradar la lectura s’estimava més fer un tast de la meva sang, cosa que al final va aconseguir prèvia una dolorosa picada, la conseqüent hemo-succió i la inflor de record de la seva victòria. El mosquit devia ser femella perquè són hematòfagues i, segons diuen, són les que piquen més, però la sang absorbida no la va poder pair ni li va servir per a la posta d’ous perquè en un ràpid gest i amb una precisió digna d’un rellotger helvètic, vaig esclafar amb la mà l’emprenyador “cúlex pipiens” o mosquit comú.

Bé, si he de ser sincer, no puc afirmar si era un mosquit comú o d’alguna altra família, perquè n’hi ha de molts tipus de mosquits i per les restes que en van quedar, després d’haver-lo esclafat i arrossegat, no era possible esbrinar-ho. La sang que m’havia pres va deixar una bona taca sobre el braç. Desprès de netejar-m’ho m’hi vaig aplicar una potinga adient per evitar la inflamació, però la picor va perdurar una bona estona. Odio els mosquits.

Penso que odiar els mosquits no pot considerar-se en cap cas un delicte d’odi, tan en voga actualment i en general tan perversament aplicat. Un cop la picor va anar de baixa, em va venir la son i m’adormí com un angelet.

Avui, quan m’he despertat, el primer que he fet ha estat mirar el braç i, com era d’esperar, no hi havia cap rastre de la dolorosa picada. Després de l’ablució matinal, m’he preparat l’esmorzar i he engegat la radio. No sé pas qui era el personatge que entrevistaven, però les paraules i frases casposes que escopia la seva boca, plenes d’animadversió cap els que no eren de la seva corda, era com un zum-zum que se’m ficava al cervell i un fibló que se’m clavava a l’ànima.

He tancat la radio. Sense saber ben bé perquè, he comparat el zum-zum de les expressions que he sentit amb el brunzit d’aquell maleït mosquit que ahir em va picar. I, com he dit, jo odio els mosquits...