L’encaputxat (relat somniòtic i breu)

Un relat de: Óscar López Roig
Conten que fa un temps va aparèixer per la ciutat un xic, d’aspecte estrany, taciturn, solitari, cap persona de la ciutat coneixia la procedència exacta d’este xic. Una ànima en pena que es passeja quasi en silenci per qualsevol carrer de qualsevol ciutat o poble. Les persones amb les que convivia no podien silenciar les inquietuds i sentiments que despertava la seua presència, tot i que només estiguera de pas. I era per un únic motiu, anava amb la cara tapada, amb una caputxa negra, però, no sempre era negra. A voltes el color canviava, podia ser blanc nuclear, roig capvespre, blau xina, turquesa horitzó, verd herba, etc. La veritat, es podria dir que de registre cromàtic no anava escàs, tanmateix, tenia una predilecció especial per la negra, és un color amb moltes connotacions i no totes positives. La caputxa era molt semblant a les que es podrien veure en qualsevol pel·lícula d’acció, on ixen terroristes, persones dolentes, el mal encarnat en una caputxa. La peça era exactament igual tan se val el color del moment, dos forats per als ulls i un més a vall per la boca. La gent, els mateixos veïns, crearen una aura al voltant de l’encaputxat que inconscientment el convertia en un personatge amb secrets ocults, mitificant-lo, definit-lo, etiquetant-lo, possiblement com a un element rar i perillós, encara que mai havia donat cap motiu per a que ningú pensara en la hipotesi de que eixa caputxa amagara a un criminal o a una persona amb un passat tan tèrbol com condemnable. Tots sabien, perquè ho havien vist amb els seus propis ulls, que l’encaputxat es quedava hores i hores en el parc, assegut en un banc de fusta, mirant els jocs dels xiquets, com corrien, com reien, com eren xiquets. Sovint se li acostaven, amb la curiositat i la innocència dels xiquets, que els fa atrevits i a la vegada cruels, li preguntaven, el per què de la caputxa, el per què de la varietat de colors, també intentaven amb la imaginació esbrinar que hi havia darrere, volien saber, si era un monstre o un heroi?. A l’encaputxat mai, ningú li observà cap comportament violent vers als nens, més bé era el contrari, pareixia submís, com ho fa una mare amb els cadells. Els adults, a la gran majoria ens costa recordar quan érem xiquets. En alguns casos són com xiquets malcriats plorant i barallant-se per mamar d’un pit que no existeix. Per sort, hi ha gent que este luxe no se’l permet i seguix sent un nen fins que es fa avi, abans de morir en pau. No era el cas, i els problemes dels adults no passaven per una bona etapa, s’incrementaven de manera exponencial. S’havien fet esclaus de la sua incapacitat per obrir noves vies i deixar les sendes velles. No sabien explotar el potencial amagat en cada un d’ells. Molt prompte la resignació els empresonà, la por i la impotència s’instal·là en les seues llars i buscaren a un enemic a qui culpar de les seues de les seues culpes. Va córrer per tot la ciutat un remor que es convertí en un clam, la culpa és de l’encaputxat, el qui alguna cosa oculta alguna cosa trama, ell és la font dels nostres mals. Jutjaren i dictaren sentencia. No era altra que descobrir la veritat, exposar a la llum i als quatre vents el rostre de l’home de la caputxa, perquè segurament té algun secret que amagar. Eixe no era altre que l’encaputxat. Tots els adults de la ciutat es posaren a la recerca del pobre xic, al que trobaren en un parc a les afores, contemplant una invisible escena en silenci. Amb la força que proporciona la majoria no tardaren en immobilitzar-lo , assetjat com estava sense eixida possible començaren a estirar dels plecs de la caputxa, un mar de braços i mans caigué implacablement sobre ell, l’home amb plors i crits es resistia com un lleó ferit, desesperat, era una escena esperpèntica. Dos determinacions entraren en conflicte la de l’encaputxat i la de la majoria. La lluita deshonesta es va imposar al juí del sentit comú. De sobte algú es queda amb la caputxa en la mà, alçant-la i mostrant-la com un trofeu. La veritat de l’encaputxat queda despullada a la vista de tothom. El seu rostre era deforme, els trets eren tan marcats que pareixia una caricatura de les que apareixen als còmics. Les persones s’apartaren com si fóra un empestat, mentre ell mirava al buit desconsolat i esclatà en un plor amarg, amb regust a patiment. La gent que el rodejava, perdé la por. Les consciencies lentament comprengueren el sofriment que l’havia infligit el seu error. Ningú dels assistents a l’espectacle va trobar prou forces per parlar. La persona que portava la caputxa es dirigí cap a ell, li entrega la caputxa, l’encaputxat absort en el dolor ni se n’adonà de la presència, ni de la caputxa. El torturador mirà als altres botxins i tots al mateix temps feren un gest dient, “sí”. Llavors procedí a posar-li la maleïda caputxa, poc a poc, fins completar la operació i sense oposició per part de l’encaputxat que el deixà fer, sense cap problema. Els adults eres testimonis de la veritat de l’encaputxat i pensarem que el millor era tapar-la.
En la llunyania un xiquet cridà:
- Veus pare!! No és un monstre, és un heroi, perquè és especial!!

Comentaris

  • No tot el que és bell, és bell.[Ofensiu]
    Óscar López Roig | 08-07-2014

    - No com tu, que presumeixes de bellesa!!
    - Sí!! I que vol dir amb això??
    - Que no és cap mèrit teu...

  • No tot el que és bell, és bell.[Ofensiu]
    Óscar López Roig | 08-07-2014

    - No com tu, que presumeixes de bellesa!!
    - Sí!! I que vol dir amb això??
    - Que no és cap mèrit teu...

  • No tot el que és bell, és bell.[Ofensiu]
    Óscar López Roig | 08-07-2014

    - No com tu, que presumeixes de bellesa!!
    - Sí!! I que vol dir amb això??
    - Que no és cap mèrit teu...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Óscar López Roig

Óscar López Roig

38 Relats

81 Comentaris

20965 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Ressenya biogràfica:
Vaig nàixer en 1977 natural d'Albalat de la Ribera (Ribera Baixa). En nàixer en plena transició un sentiment de rebel·lia m'ha acompanyat fins ara. És un sentiment que m'avisa quan m'acomode. Fill de família humil. M'educaren amb companyia del respecte, la responsabilitat, el patiment i l'amor. Vaig adquirir una consciència de classe obrera de la qual estic orgullós. Autodidacta, expert en fracassos víctima de la crisi que començà el 2007. Aturat discontinu obligat a madurar i prioritzar en què hauria d'invertir el temps. Saps, que no vols i el catàleg de necessitats es fa més curt. Vaig comprendre que els valors humans es perden molt fàcilment en acomodar-se. Membre de la Nova muixeranga d'Algemesí i col·laborador del periòdic RiberaNews. Lliure pensador sense bandera, però sí, amb arrel.

https://www.verkami.com/projects/19223-somniopatic-la-preso-de-la-poesia-profana