Kenso

Un relat de: Óscar López Roig
S.XII Finals de les guerres Genpei.
20 de Juny de 1182
Afores de la ciutat de Kioto, Japó.

Un crit esclata en mig d'un silenci que fins ara ho callava tot. És contundent i dur, com si fóra l'última paraula que s'haguera d'escoltar en el món. I és un nom. - Ichigo!!! . La meua resposta no vol fer-se esperar i escridasse el meu nom amb les mateixes ganes que ho ha fet el meu rival i amb la mateixa pena. - Kenso!!!. Per respecte, cal saber el nom d'aquell que et pot donar mort, pot ser, l'única persona que et recorde siga el teu botxí. Sentenciat, és l'última persona que estarà present quan exhales el darrer sospir.

La calor és ofegant en contrast a la suor que em rellisca per el rostre, és freda com la neu, fins i tot els records que ara en venen a la ment són com el gel. Lluny queda, el dia del meu jurament, donava la meua paraula com a home, la mateixa que jurava que per sempre protegiria amb la vida el shogun del meu clan. Recorde el dia de la cerimònia un escenari que bullia exultant d'honor i respecte. Què s'ha fet d'eixos dies? Lluite per una guerra en recerca de pau i la mort és la meua arma. On són ara l'honor i el respecte, on? Quan l'assassinat és vist com a necessari. Estranye tant el teus ulls, era tant el que em quedava per descobrir dins de l'univers de la teua mirada. Enamorada meua, estic sol i en front escolte el respirar del meu enemic. El meu cos em demana descans i alimenta la meua katana amb la mateixa idea. Matar i viure. Sóc sacrifici.

L'adversari no sembla que tinga por però desitja el mateix, la pau per uns moments, que el deixe respirar sense temor. N'estic segur. La buidor dels seus ulls el delata, una respiració constant, ho reclama amb una victòria. Està preparat i jo també.
Després de més de vint minuts de lluita semblem dos figures de pedra, ningú mou un múscul, cap del dos es tornara enrere. L'home és la seua paraula i sense esta, no és res.
Per fi!! una orde de l'ànima en fa tremolar al temps que rep està sensació com un fuetada al cor. Els peus comencen a moure's, correm en recerca u de l'altre. Rival contra rival. Cinc metres, estic obligat a no trair la meua paraula. Ell també. Tres metres. Sent l'olor del metall amarg acostant-se a mi, allunyant-se cap a d'ell. Un metre. Sóc més ràpid. Amb les dos mans agafades a la katana desembeine amb la velocitat de les meues ansies de mort. De baix a dalt de esquerre a dreta esbudelle la seua pell com un carnisser expert, deixant al descobert els budells que xorra sang com l'aigua d'una font. La faena no està acabada fins que no arribe al cor, fins que el veja apagar-se lentament, deixe de bombejar i emmudisca el seu bateg. Els ulls es tinyen de sang, tot és roig. I no tinc remordiments, morira amb honors. Cau davant, com un sac de pedres. Sóc viu. Ell mort.

El meu anhel de veure't estimada meua, és més prop. Tan prop com el camí que he seguir fins arribar a tu.
No és bonic el fet de matar, ni el de donar mort si no és per una causa noble com la defensa i protecció dels més febles. Estic cansat, m'he cansat de matar sense raó, només per interessos particulars, enveges, conspiracions, histories que reescriuen la història, herois vencedors clamen la seua victòria des del cim d'una muntanya, un muntanya formada amb els cossos dels innocents, contes, mites, il·lusions, mentides!! Renuncie a fer el treball d'un déu shinigami qualsevol, quina classe de déu no respecta la vida ni tampoc el dol? Si he de morir lluitant que siga en defensa dels que estimen, dels que mouen esperances amb un somriure, d'aquells i aquelles que unixen diferencies, per tu!! Estimada, per la teua mirada, per la puresa de la teua força, perquè amb tu si que puc somiar amb un món millor I ara, m'acomiade del meu enemic amb el màxim respecte, acompanyat per el silenci que deixa el seu cos, buit de vida. Amb respecte, sempre amb respecte, pronuncie el seu nom en veu alta.

- Ichigo.

Després amb solemnitat amuntegue la llenya necessària per a una pira funerària, col·loque el cos de manera que el cap mire cap al nord i després encenc el foc que alliberarà l'ànima de la seua presó carnal. Espere dret fins que s'ha consumit tot, faig una reverència i decidit a retrobar-me amb el meu amor, marxe cap on es pon el sol.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Óscar López Roig

Óscar López Roig

38 Relats

81 Comentaris

21680 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Ressenya biogràfica:
Vaig nàixer en 1977 natural d'Albalat de la Ribera (Ribera Baixa). En nàixer en plena transició un sentiment de rebel·lia m'ha acompanyat fins ara. És un sentiment que m'avisa quan m'acomode. Fill de família humil. M'educaren amb companyia del respecte, la responsabilitat, el patiment i l'amor. Vaig adquirir una consciència de classe obrera de la qual estic orgullós. Autodidacta, expert en fracassos víctima de la crisi que començà el 2007. Aturat discontinu obligat a madurar i prioritzar en què hauria d'invertir el temps. Saps, que no vols i el catàleg de necessitats es fa més curt. Vaig comprendre que els valors humans es perden molt fàcilment en acomodar-se. Membre de la Nova muixeranga d'Algemesí i col·laborador del periòdic RiberaNews. Lliure pensador sense bandera, però sí, amb arrel.

https://www.verkami.com/projects/19223-somniopatic-la-preso-de-la-poesia-profana