Parle d'amor

El dolor em recorre les entranyes,
un martiri, una ferida oberta en el cor.
Sagna, des de la mateixa font,
contaminant-ho tot al seu pas,
venes, arteries, fins arribar al seny.
A cada bateg, un oblit
i en cada colp un mort.
Enamorar-se del que no necessites,
sentiment creat, desitjat,
perquè no el podré tocar, ni besar, ni compartir,
és un engany forjar somnis amb el martell dels malsons.

És tan gratuït regalar estima,
conscient de que es perdrà en el mar de la abundància.
No demane pietat, ni misericòrdia ni molt menys llàstima,
comprensió, només això,
si a l’amor vell conegut,
condemne amb sentències i faig burla
de la seua capacitat per unir ànimes,
de la força amb la que ompli, les penes que ens afligixen,
i amb eixa força, ens aixequem novament.
No dubte de la seua raó de ser,
perquè és un miracle.
Dubte, però, de que el missatge no s’entenga
quan només es coneix una part.

Difícilment la llavor germina en el desert.

De la mateixa manera que no es pot donar esperances als morts,
no s’ha de humiliar als malalts d’amor.
Estima que desconeixen els amants que ballen al voltant,
d’un foc apagat.
És trist veure este espectacle,
em culpe de no poder encendre eixe foc,
jo porte la flama, tu res per cremar,
tu eres la atracció, la bellesa, jo l’oblit del solitari.
Cada cop m’és més fàcil pensar que el record,
em podrà consolar.
Em replegue en mi mateix,
és l’hora del part,
de renàixer, de ser més jo que mai,
tinc la mateixa essència, però, ja no sóc la mateixa persona.
La funció comença de nou…