La veu

Un perfum desconcertant, familiar,
ocult, entre les parets de la realitat, es mou invisible,
és un secret, amb un pany i una clau.
S’ha fet present al obrir les portes i deixar entrar
la suau brisa que naix en la mar.
Brises marineres que van i que tornen,
brises que parlen el llenguatge del foc,
paraules marcades, missatges encesos i una veu que reconec.
És la teua veu, no tinc dubtes.
Sent la energia que es desprèn del seu to, sent que em crida,
sent, que tinc que respondre.
A la nit, baix el testimoni d’una mitja lluna,
li confessaré als vents el meu desig
d’unir-me, de fondrem en una mateixa veu.
Vibrant junts, a destemps.
Brises marines, que van i que tornen.

La resposta es convertix en diàleg, la conversa en sinceritat,
amb la consciència tranquil·la,
calmada, intentem conquerir un horitzó nou.
Prop un de l’altre, allargue les mans per acariciar l’atraient somriure
que s’ha format en el teu rostre.
M’acoste lentament i a cada pas, més meravelles.
Atrapat en la teu mirada, em submergisc en un món nou,
ulls grans, color misteri, matisos que abracen el secret de la vida,
llum dins de la llum, llum que no cega.
Finalment els nostres cossos es toquen,
tens el tacte de cel, l’aroma de la terra.
Ens acaronem amb mossos d’innocència dubtosa,
la intenció és evident,
necessitem provar, l’essència que fa vibrar les nostres veus
en un mateix cos.

La música fluïx en silenci, els sospirs alimenten la melodia,
dibuixe amb el dit un recorregut per les belles corbes de la teua figura,
em segueixes,
fas el mateix, però, en sentit contrari explorant els plecs del meu cos.
Els oposats es retroben
en dos punts diferents, connectats a través de la pell.
Els sentits es col·lapsen, sentim el mateix, els dos,
ens desfem en plaers diferents, que compartim,
agitats, abraçats, units, definit-nos en la diversitat.
Diluint-nos en el licor de la pau,
intentant allargar el delit, d’una estima que brolla,
la seua font, un bes honest.
Brises marines d’escalfor tan intensa com agradable,
brises marines que retornen a la mar.