L'absurda humanitat

Últimament sento una petita però irrefrenable enveja; enveja cap a tot allò que sembla millor a lo meu, millor als meus pensaments, als meus gustos, a les meves passions i capacitats, millor a tot allò que se m'acudeix i que potser no se m'ha ocorregut sinó que és fruit de la plasmació de l'ocurrència d'un altre. Sento enveja a tot aquell que aconsegueix allò que vol, que logra el seu objectiu i la seva ambició, i sento tan llunyana la meva, que se'm fa pesada l'enetra espera. Esperar a que passi o esperar a que em decideixi a posar-ho en marxa, tot és esperar. Potser perquè no em sento capaç de res més que de mantenir-me així fins que el vent em dugui allò que realment vull. És tan fort el desitg de voler fer coses que em priva de començar a fer-les. És més fácil somniar-les i viure-les al cervell. Hi ha un problema que no aconsegueixo resoldre. Em sento petita i lenta, dèbil, incapaç d'aconseguir allò que realment vull, com una tortuga que vol arribar a la cima de la més alta de les muntanyes o una abella que no sap quina de les mil flors ha de ser la seva; i si ho sap, no troba el millor moment per dur-ho a terme.
Per què és tan martiritzant voler aconseguir un somni? I per què em martiritza a mi i no a ell?La falta d'aire cada cop és més densa, pesa, és massa forta i em fa mal.
Les persones vivim com si la vida tingués algun sentit per a nosaltres i escribim sobre la vida com si sabéssim del què estem parlant. Busquem sempre un "allò" que ens faci sentir vius, que ens faci sentir individuals, diferents, i alhora, en societat, units inseparablemet. Però en realitat no som més que éssers unitaris i tristos que ens aferrem a allò que sembla donar sentit a la nostra vida, només perquè ens han dit que ho fa. Per què és més valuós estudiar una carrera que viure contemplant el mar? I si ens dediquéssim a escoltar els ocells a l'albada o a fer ninotets amb la cera del formatge? Qui va establir un dia l'escala de valors per la qual hem de regir-nos?Jo no. I tu tampoc. Si algú ens observés des de fora veuria com en som de patètics realment. Com busquem allò que no té cap mena de sentit. Si de petits ens haguessin dit que xutar pedres contra la paret era digne d'admiració ara el president seria reconegut com el que més vegades s'ha trencat el dit del peu, i tindria una copa. I tres medalles d'or. Tothom l'admiraria i voldria ser com ell, inclús fer-se fotos amb ell a l'hospital. Vet aquí la gran tonteria de la humanitat, que lluita per coses que li han dit que són correctes, que busca camins que la porten a solucions supèrflues. Dóna importancia a allò que el del costat pensa quan segurament aquell, al girar la cantonada, ja haurà oblidat el que ha vist. Vivim per complaure a l'altre, per no desentonar o per desentonar amb una mesura equilibrada. Som animalets que es pensen que pel fet de menjar una cosa diferent a l'altre o tenyir-se el pèl de rosa, trenquem tots els esquemes de la humanitat. I no sabem per què però ens fa feliços. I si ens adonem que allò que fem és estúpid, és igual, no sabríem pas com fer-ho per deixar de fer-ho. Que absurd!!

Per què ens és tan difícil deixar de pensar en l'altre?Allò que dirà, allò que pensarà, allò que ens farà... I per què no puc deixar de parlar en plural quan el que realment vull fer és fer-ho en singular? Fixa't: ens fa tanta por la pròpia soletat que inclús quan volem escriure sobre lo remota que arriba a ser la nostra vida, ho fem en plural. I segueixo fent-ho. Fa por imaginar que per un moment, aquella obsessió, aquella por o temor que els envaeix, només ens trastoca a nosaltres i no als demés. Imaginar que allò que ens distorsiona és única i absolutament un problema nostre, que ningú més el viu, ens fa encara més por, i ens sentim més i més sols. I no podem deixar de sentir-nos sols. Perquè realment és el que som, éssers individuals que compartim sentiments amb altres éssers també unitaris però que al cap i a la fi no deixen de ser un cos amb una ànima individual, sense opció a fusionar-se amb un altre.

Som persones soles que patim soles, i ens sentim soles amb l'opció de compartir verbalment aquells sentiments amb una altra persona sense tenir en compte moltes vegades, que ens escoltarà però no sentirà mai allò que exactament hem sentit nosaltres. Se'n podrà fer una idea, però mai sabrà amb tots els punts què és allò que ens ha posat la pell de gallina o que ha fet relliscar una llàgrima per la nostra galta tremolosa.

I això ens fa por, i patim, i ens sentim sols quan estem envoltats de gent i busquem la soletat quan realment no ens omple. Ens aferrem a les latres persones creient que són més importants que nosaltres mateixos, creient que allò que diuen és més cert que el que nosaltres pensem i si un dia aconseguim trencar amb tot això, ho farem, però no del tot, perquè seguirem sent així amb aquell que ens ha ensenyat a no sr-ho, per no fer-li mal. I la tonteria s'allarga i s'allarga.

Algú em va dir una vegada que a la vida s'ha de ser egoísta, pensar en el propi bé i deixar de banda allò que digui l'altre de nosaltres. Un ha de mirar per sí mateix, s'ha de valorar, estimar, inclús desitjar sexualment, s'ha de cuidar i respectar. I dic que ens hem de desitjar sexualment perquè només per allò per el què sentim passió ens movem i actuem de la millor manera possible. Cadascú és un, i res més que un. Un que busca la seva pròpia felicitat i que mai podrà separar-se de sí mateix per molt que ho desitgi.