L'Abril fa 4 anys

L’Abril no és pesada, diu ella. L’Abril juga al Barça... sense pilota! L’Abril és guapa, gran i es porta bé. L’Abril no plora. L’Abril diu que la lluna no vol la seva mama, vol aquesta, que soc jo... però jo soc d’ella i dels tetes. L’Abril va passejant de la mà amb el David, i l’Oriol li fa petons i li diu carinyet. L’Abril té dues Martines, i dos David’s… L’Abril vol dibuixar, esta dibuixant o ha dibuixat. L’Abril vol banyar-se sola, vol vestir-se sola i vol esmorzar sola. Però l’Abril vol que l’abraci molt fort quan la trec de la dutxa i que l’emboliqui amb el seu barnús mentre ella m’explica coses i jo li dic que l’estimo molt. I l’Abril vol que l’agafi en braços i ballem amb molt de ritme al menjador mentre ella riu.... feliç!

Avui l’Abril fa 4 anys. 4 anys plens de moments únics, d’històries fantàstiques, d’objectius que s’anaven complint, d’alguns plors absurds però també molts somriures amb sentit. L’Abril que li agrada el lila, que vol triar les seves sabates, que corre quan em veu aparèixer i que rondina si li tanquem la porta, avui fa 4 anys.

De vegades caminem juntes. Soles. M’agafa de la mà i em fa un munt de preguntes. Algunes no les sé ni tan sols respondre; altres tenen una resposta fàcil però no sembla ser la que ella espera. Altres, simplement, les vol respondre ella. Aquells moments els duc sempre amb mi, i quan la recordo, quan penso en ella en aquelles nits que no hi és i acabo mirant el sostre imaginant-la, recordo els seus comentaris, la seva forma de riure, de mirar-me, recordo cada pregunta i cada resposta, recordo la seva mà que estreny fort la meva... i penso que tinc la nena més bonica del món.

Avui l’Abril fa 4 anys!