El Biel fa 8 anys

T’he dit mai que vaig plorar quan et van posar entre els meus braços? Sí, vaig plorar. No ho havia fet amb la Carlota perquè estava morta de por quan va néixer, però amb tu... recordo que vaig plorar. Era tan emocionant tenir la teva vida a les meves mans, que el nus que em pressionava la gola va acabar fent rodolar unes quantes llàgrimes galtes avall. Tu i jo; tu i jo sols a la sala de quiròfan; tu i jo sols a la sala de quiròfan a punt de descobrir el món que se’t presentava al davant. Confiaves en mi per emprendre aquest camí i jo hauria d’esforçar-me per estar a l’alçada. Et recordo embolicat en paper d’alumini... Sí, segur que riuries si t’ho explico, però sí, en paper d’alumini!! La nostra relació es va iniciar tot just fa 8 anys, un 23 de març del 2004... o potser uns quants mesos abans.

T’he dit mai que jo no volia nens? Estava acostumada als vestits, les cuetes i paraules dolces que de manera errònia sospitava que eren més pròpies de nenes. I de cop em van dir que erets un nen. Un nen? Què faré jo amb un nen... si no sé jugar a camions, ni a pilotes, ni m’agraden els Madelman’s. Un nen? Un nen que quan sigui gran voldrà allunyar-se de mi i em convertirà en la visita que cal fer setmanalment.... ? Un nen. Sí, erets un nen. I et diries Biel.

T’he dit mai que ploraves? Uffff.... com ploraves els primers dies!! Si jo estava disconforme amb la idea de tenir un nen a la família, tu devies estar enfadat amb el món sencer!! Acostumada a la correcció i bones maneres de la teva germana, vas arribar tu a trencar aquella rutina fàcil amb els teus plors i els menjars demanats a deshora.

T’he dit mai que ets el nen més meravellós del món? Això sí que t’ho he dit. Un miler de vegades! Perquè mica en mica em vaig enamorar de tu, dels teus somriures, dels teus compliments, dels teus “t’estimo”, de les teves mirades... Estic segura que ningú em mira com tu, que ningú és capaç d’estimar-me de la mateixa manera. Em fas sentir tan important, que em dones les ganes de continuar sent millor. Em regales una carícia i em sembla que ningú podria oferir-me una d’igual. Els teus petons no responen a res, simplement, et surten. I quan m’abraces, ho fas amb tanta intensitat que de vegades sembles voler-me transmetre un munt de sentiments mentre no em deixes anar. Cada tarda, quan et recullo a la porta de l’escola, et veig baixar les escales, i sempre corres a abraçar-me. No em preguntes pel berenar, ni m’expliques si estàs enfadat o no, o si m’he oblidat tal o qual cosa... només corres a abraçar-me. Sempre amb un somriure al rostre que em fa sentir que soc tot el que vols, tot el que esperes.

Avui és el teu dia especial. Has comptat un a un els dies que quedaven per bufar les espelmes. Et pregunto amb ironia què canviarà a partir d’ara, si et faràs millor el llit, si netejaràs el bany o si baixaràs les escombraries. El teu NO és rotund... però mig rient em deixes anar un: “Podré estimar-te una mica més perquè ja tinc 8 anys!”. I és just en aquest moment, quan et miro i voldria respondre't que el que jo vull és que siguis meu per sempre.

De vegades penso si no ets tu el nen més especial del món i jo la mare amb més sort.