L'úlitm adéu

Et trobaré a faltar, va dir ella mentre veia desaparèixer els seus cabells canosos entre la multitud... En realitat, les paraules no havien pres vida; havien estat pronunciades només dintre seu, en l’indret incòmode i amagat on van a morir totes aquelles paraules que no gosem mai a dir... En el no res.
No havia estat valenta per dir-li que aquell adéu era per sempre. Havia preferit acomiadar-lo amb un rutinari i indiferent adéu que no deixés entreveure un final tan definitiu. Sabia que aquells dies sense ell serien l’inici d’un final que ja tocava escriure. Havia decidit començar a oblidar. I amb l’oblit, arribaria la calma. Des que es conegueren, d’una manera gairebé casual i absurda, havien sentenciat aquella estranya relació després de cada petó, després de cada trobada... Buscant cada cop paraules més contundents per allunyar-se per sempre, sovint fent-se mal d’una manera premeditada, per tal de trencar aquell lligam a voltes malaltís. Mai no ho aconseguiren perquè la força de l’un i la tendresa de l’altre, aquella barreja enverinada de caràcters tan excessivament oposats i d’alguna manera complementats, els feien córrer sempre de nou al mateix punt, buscant la calidesa d’uns cossos que lluitaven per transmetre una fredor fictícia, tot i que en el fons, era tot el que volien.
Però aquell cop seria diferent. Estava decidida a posar en marxa el mecanisme ferm i inflexible de l’oblit. Aquest cop, va dir-se ella, seria per sempre. Junts havien superat obstacles i situacions difícils però mai no van mirar junts al futur, ni van creure que el destí havia escrit per ells les mateixes pàgines. Mentre ella creixia i es retrobava amb la persona que hauria d’haver sigut, ell continuava mig perdut en un món que no controlava tant com ell havia volgut creure. I els seus camins, que semblaven haver-se creuat per un període indefinit, ara començaven a transcórrer en direccions diferents.
Va mirar un cop més l’expressió indeterminada del seu rostre en topar amb el d’ella des de la distància. Reconegué de nou les arrugues que li envoltaven el nas, i els ulls petits envoltats d’ombres, que tancava sovint quan les paraules semblaven complicades... Els cabells pentinats enrere, retallats sempre adequadament. Les seves mans grans. La seva mirada fosca. La bellesa del seu perfil madur continuava intacta.
Donà mitja volta, segura de no girar-se més.... Aquell probablement, seria l’últim adéu.
Quan el telèfon sonà a l’endemà, ella no l’agafaria. Sonaria dos, tres, quatre dies.... Continuaria sonant amb insistència una setmana més tard.... Al cap de dos mesos, el telèfon no sonaria més. El perfum dels llençols ja no el recordaria. La tassa del cafè romandria tancada dins el mateix armari. I la vida, prendria un altre color, potser no tan bonic però més real.
A l’entrada, un mirall sense penjar recordava que a partir d’ara caminaria ella sola.