Escapar-se amb un bon grapat de cançons

No va ser fins veure la imatge, que no es va adonar del que havien construït. Havien aixecat aquella relació entre pors, secrets i algun que altre engany. Havia costat de veure la llum del dia, de canviar d’escenari, de compartir alguna cosa més que un simple cafè. Però la fotografia, va mostrar-li una realitat que havia començat a prendre forma. Tot semblava ara tan fàcil...

Tan sols unes quantes hores abans, havia sortit de casa carregada amb una maleta un pèl exagerada, deixant darrere la porta les ganes de compartir res. Tot i així s’havia compromès a marxar, i no estava disposada a fer-se enrere. Amb tot, aquell podia ser un bon final a un any i mig d’una relació inusual. Confiava en que no gaudirien d’aquella escapada, i que abans del que es pensaven caurien en un avorriment poc agradable; la qual cosa escriuria per si sol un final més que evident, sense donar lloc a massa preguntes. Però passat el primer dia, sorpresa per la sensació de comoditat, per la conversa amena que no havia minvat en cap moment, per un munt de detalls que hagués costat d’enumerar, havia retrobat la il•lusió de continuar obrint-se pas al seu costat. No hi havia cap lluna plena que il•luminés el cel, ni cap música havia dulcificat l’ambient, ni ell li havia ofert una copa de cava als peus del llit, en realitat, tampoc no li agradava el cava... Però l’essència del que els unia, havia quedat ben definida en aquelles poques hores que duien junts. Alguna cosa havia canviat. Se sentia tan bé sentint-lo a prop que començava a sospitar si no era exactament allò el que ella volia. No recordava un silenci difícil, un moment tens en que hagués volgut perdre’l de vista, un instant en el que hagués de baixar la mirada per dissimular.... Ben pensat, tot estava fluint de manera natural i no desitjava estar a cap altre lloc.

La va despertar de manera sobtada amb un cop imprevist al cap. No va obrir els ulls. Amb la serenitat que ofereixen els primers rajos, va voler allargar l’últim somni. Amb prou feines sabia situar-se, però intuïa que aquell no era el seu llit. No va trigar en recordar que no estava sola, i abans que en fos conscient, va notar un cos estrany colant-se dins dels seus llençols. L’hotel havia fet un canvi d’última hora i els havia preparat dos llits individuals, encara que prou units com per no tenir la sensació d’estar dormint massa lluny l’un de l’altre. Mentre mica en mica anava despertant-se, va poder sentir la seva pell fregant la seva esquena. Era agradable de sentir-se abraçada sota la flassada, tot i que segurament, ell li repetiria un cop més que eren només amics. Havia deixat de fer-li cas quan utilitzava aquest tipus de comentaris per fer-la enrabiar.

El dia tot just començava. Un esmorzar tranquil, harmonitzat amb unes quantes notícies llegides en diagonal, i la crítica inexperta que van compartir mentre mossegaven un croissant acabat de dur, van posar l’inici a un diumenge de primavera que havia d’acabar de confirmar que tenien una connexió especial, una química diferent que els feia poder xerrar de qualsevol cosa, sense haver de forçar les paraules. Però sobretot, que ell era definitivament casa.

El rellotge va avançar sense treva. Tot i la súplica de la cançó, no va deixar de marcar les hores, una a una.... Calia posar fi a aquell cap de setmana intens, no sense abans rebel•lar-li una anècdota familiar que havia de corroborar un cop més que ja l’havia endinsat dins la seva vida. El viatge de tornada va oferir-li alguna pinzellada sobre el seu passat. No es cansava de sentir-lo perquè amb cada detall se n’adonava que mai no s’acaba de conèixer les persones. Les persones que realment ens importen.

Va ser a l’arribar a casa que va veure la fotografia de tots dos i va sentir que alguna cosa havia canviat. Ara sí sabia el que volia.