Res no dura per sempre

Marxares un vespre, quan les promeses poden trencar-se sense ser vistes. Feia mesos que els fets es contradeien amb les paraules i era fàcil percebre certa tristor en els t’estimo. Marxares un vespre, amor, quan la lluna penja alta i el silenci amaga qualsevol sentiment. Un sospir ben estudiat i un petó mal fet, posà fi a tots aquells anys de convivència malmesa. Amb quatre mots mal combinats i una expressió incerta al rostre, digueres adéu. Vaig restar immòbil, esperant una darrera mirada que aturés les teves passes. Tan sols el soroll de la porta al tancar-se, va despertar-me del malson de veure’t allunyar.

M’estimes? T’estimo.

La por es desplegà pels recons. Vaig contemplar les parets vestides d’absència. No oblidaria fàcilment la teva olor, que semblava voler-me embolicar de tu, amb tu, amb la teva aroma càlida. Havies marxat plorant, demanant-me que no t’oblidés i les teves mans resseguiren per últim cop les meves espatlles nues. Apel•laves a sentiments contradictoris, a dubtes que et feien sentir perdut, però el teu esguard s’enfrontava amb indiferència a les meves llàgrimes. Vas deixar-me aquell vespre, plantada al teu davant, prometent-me tornar aviat. Nostàlgia de tu, nostàlgia dels dos.

M’estimes? T’estimo.

Vaig esperar-te tant de temps.... Tancava els ulls, t’imaginava. Et creava tal com et necessitava, a mida dels meus somnis. T’escrivia a les nits, i guardava cautelosament cada carta en un armari tancat amb pany, amb l’estúpida esperança que un dia tu les llegiries una a una. Quan embolicada entre els llençols, tractava de deixar-me dur per la son, la teva imatge apareixia plàcida. Tractava de donar-te la mà en un gest absurd de tornar-te de nou cap a mi. Acabava adormint-me víctima i a l’hora pressa del teu record, i el mateix record em despertava més aviat del que tocava.

M’estimes? T’estimo.

Però amb el temps, lluny de tot pronòstic, el dolor va anar minvant. Sovint, havia imaginat, que a l’igual que certes pel•lícules ensucrades plenes d’estereotips fàcils, alguns sentiments i records ens acompanyen per sempre i tatuen de manera permanent la tristor a la nostra existència. Noves persones, noves experiències, noves sensacions van aparèixer temptant a l’oblit amb el què havia instaurat una mena de pacte més emocional que pràctic. Vaig aprendre que res no dura per sempre. Quan menys ho esperava, vaig deixar de sentir-te i la teva imatge, espai desconegut on jo anava a perdre’m, va anar desapareixent... de mica en mica.

M’estimes? ...

El ritme del carrer no era diferent a qualsevol matí de diumenge. No em sentia ni més valenta, ni més forta, ni tan sols més segura del que ja em sentia feia uns mesos. No se sentien els ocells, ni el paisatge es dibuixava particularment bucòlic. No recordo cap tret que dotés de singularitat a aquell dia. La teva presència al final del passeig em desconcertà.

Digues..., m’estimes?! No, amor, ja és tard.