La vida es ombra

Un relat de: Daedel

La vida es ombra si no tinc la claror dels teus ulls,
facil es entrebancar-se allà mateix altre cop.
Tant de bo la teva ma em guias,
tant de bo el teu somris em reconfortes,
tant de bo els teus braços m'acollissin protegint-me,
tu e digueres que em coneixeres millor i...
Els ulls s'aneguen amb les llàgrimes
perque lluny, molt lluny, restarà el teu cor;
seria mutilar la meva anima intentar oblidar-te.
Que li farem, patir altre cop, sempre igual.
Potser mes enllà de la mar grisa neixi una estrella
que trenqui l'obscur d'aquesta nit que m'envolta,
o potser tu volguessis ser la meva estrella...
perque em tormenta d'aquesta manera la ment?
Aquestes esperances darreres, falses i vanes com sempre,
son una carrega que m'agenolla i m'humilia,
poc resta de mi del que era abans.
A sospirar i a sobreviure, es inevitable.
No hi ha hagut edifici que hagi intenta construir
que no s'hagi esfondrat abans de que arribi al primer pis.
Començ a pensar que el problema es meu,
que hi ha quelcom en mi que asusta i fa fugir
a aquella persona que estimo per sobre les altres.
Una bofetada rera l'altre, no aprenc ni aprendré,
per molts cops que caigui pel mateix res no canviarà.
Perquè fer l'esforç?
L'home es caparrut i il·lus de mena.
Es desassossegador saber que l'esperança es el darrer que es perd
No son batalles que jo hagi escollit, en realitat,
la tirania del sentir es la que mana
camp desconegut i sense cap informació.
Ho intentes i ets vençut, n'hi ha prou amb una paraula.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: