Obscuritat

Un relat de: Daedel

Estic buit perque no et tinc a tu,
cerc sa soletat absoluta.
No puc riure ni somriure,
no puc sinó tenir-te sempre present
dins sa meva ment.
Se que aixó s'hauria d'acabar,
que ho hauria d'acabar
que no puc seguir per mes temps
amb aquest patir inutil;
però no aconseguesc res
i no se com hauria d'acabar-ho.
Son massa llargues les hores
de tantes nits desvetllat.
No puc aguantar la mirada,
el cansament comença ja a pesar
i amb cada sospir s'amarga
una part mes de sa meva anima.
Estar amb tu es tot lo que anhel,
no es demanar tant,
i així i tot tots els meus somnis
s'han tornat esfonsar
i jo amb ells.
Humiliant es aquesta dependència,
flames d'alló que, encara que desesperançat,
perdura indemne i es plau en dominar-me.
Soc per tu pols de la que cal desfer-se,
Em mires fredament, i fredes son les teves paraules,
així son molts cops,
d'altres en canvi em parles
com si res no passes ni hagues passat,
que puc fer jo amb aquesta agonia?
Veig que serà llarg el meu caminar solitari,
poser millor així, derrotat i sense il·lusions,
lluny de tota esperança.
Anant per carrers deserts
amb el cap pot i el silenci embolcallant-me,
nodrint-me dels records i dels desitjos
que no foren però que podrien haver estat,
turmentat per tots els "i si...".
Fins que el son em venci
i em porti a una obscuritat diferent.
Adeu, et dic adeu,
se que no podré deixar de parlar-te
perque es superior a les meves forces
però haig d'ntentar-ho.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer