El mirall

Un relat de: Daedel

Mirall, oh mirall, diguem
qui es aquesta ombra que reflexes, quant durarà el càstig per aquest espectre,
quina la culpa que l'ha portat
a tan cruel condemna?
Sentir la impotència,
veure que allo que anheles s'escapa
i sentir als ulls la pressió de les llàgrimes
que enrojits es neguen a alliberar.
Perduda la fam i perduda la sed,
un nus a la gola
que em porta lentament
a la pérdua de tota esperança.
El sol lluia aquell matí,
havia pensat que era un bon presagi,
però despres estava de dol,
mentre caminava cap a la parada,
els nubols deixaren anar el seu lament,
cel i anima es van fondre
en un sol sentiment.
Vaig caminar lentament deixant-me empapar
mentre el vent intentava consolar-me,
les mans tremolaren pel fred,
la veu vacil·la un altre cop
i el bus se m'emportà.
Que vas fer tu? no ho se.
Qui et veu em diu que ets feliç
que no hi ha dolor que t'atormenti;
es l'unica trista alegria que tinc.
No voldria que patissis per mos de mi,
però es clar que no et vaig importar,
per tu nomès soc ara el record
d'una molèstia que ja t'ha deixat en pau,
aquell pesat indecis que un dia et desitjà.
Desde l'ombra esperarè
el moment en que pugui oblidar-te.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: