Cercador
Solitut d'una anima trencada
Un relat de: Daedel- Compartir:
El cor ombrivol,
envoltat per una nit
que no te lluna ni estrelles.
Cobert d'una boira espesa,
massa freda per poder-la soportar
però sense port on resguardar-me.
Els negres nuvols de tempesta
ja no amenacen a pluja,
ara només m'assoten
amb les seves llàgrimes
i, amb els trons eixordadors,
no em deixen sentir
ni el meu propi lament;
impossible lluitar contra el seu fragor
car ni tan sols soc capaç
de trencar el silenci
de la meva anima.
Vaig tenir l'oportunitat
de tenir-la... de tenir-la...
no la vaig saber aprofitar
i ara ric amb amargura;
amarga es l'ironia.
Ets l'única flama
que em mante dempeus,
se que no et tendré
però ets l'única flama.
Desesperat a la nit,
quan soc sol i pens en tu,
desesperat al dia,
quan, sol tambè, nomès pens en tu.
Comentaris
-
la solitud de l'ànima...[Ofensiu]ROSASP | 07-02-2005 | Valoració: 9
Té tota la força de la desesperació i el desconsol. La solitud de l'ànima és molt més pitjor que qualsevol altra solitut, perquè representa estar sol dins d'un mateix.
Moments que fan tornar el viure gris, el cap concentrat en sentir el buit de la vida.
Moments que al final s'acaben. La llum il·lumina la nit amb els fils de la lluna i l'ànima, sense saber com, ja no es sent tan sola i trencada, perquè creu en un demà distint.
Un poema amb molt dolor i molta força.
Una abraçada i molt ànims!