La teva mirada d'ara

Un altre cop sona el despertador. Tu ja no hi ets i el llit és mitj buit. Penso amb la nit pasada…fou escandalosa. I tot per un simple petó de benvinguda.
Feia tant de temps que no veia al Ferran, que quan el vaig veure pujar l'escala del bloc de pisos on vivim el cor em va fer un salt! El meu vell amic, el meu vell amant…vaig anar cap a ell amb una rialla d'orella a orella per fer-li un petó. Tu et vas quedar a la porta, mirant-me. Estaves encès, et cremaves per dintre, ho vaig notar tot d'una quan em vaig girar i et vaig veure allà plantat quiet, obsrvant-me. "Oh no…el que m'espera.", vaig pensar. Tu sabies que fa temps em vaig embolicar amb ell quan ja estavem junts, i per això et fa tanta ràbia que parli amb ell, fins i tot que el miri. Però m'agradaria saber amb quantes noies t'has embolicat tu i perquè jo no tinc el dret d'enfadar-me. Sabia que en pujar l'escala m'esperaves més empipat que mai. I així va ser…una vegada més vaig haver de menjar-me totes les teves paraules, tota la teva ràbia…els teus punys també.Vaig plorar fins a quedar-me sense llàgrimes, un cop més.
I un cop més aquest matí he hagut d'aixecar-me una mica més prest per poder passar-me més temps devant el mirall. I no precisament per contemplar-me i dir que tinc sort de ser on sóc, no. Si m'he de mirar al mirall és per cupa teva. Perquè no puc anar a la feina d'aquesta manera: tinc el llavi inferior tallat, l'ull esquerre blau i la galta de la mateixa banda inflada, si em toco el nas em fa molt de mal. M'he de maquillar, un dia més. Abans de posar-me el maquillatge, em poso la crema antiinflamatoria la galta. Començo a escampar-me el maquillatge per la cara, amb molt de compte. Cada carícia que em faig jo mateixa a la meva cara escampant el maquillatge, es per intentar calmar el meu cor i acariciar-lo com ho feies tu abans, com ara no fas mai. Em poso una mica d'ombra de color blau a l'ull dret per dissimular el cop. Em pinto els llavis de color marró. Em couen. Cada dia és el mateix ritual…ja estic cansada. Em vesteixo i trio les ulleres de sol que més em convenen. Sí, avui millor que em posi les grans, les que menys m'agraden però per llàstima les que més em poso. Em miro el mirall per darrera vegada. Em sento ridícula. Buida i sola. Per molt maquillatge que em posi sé que no podré tapar mai les ferides més profundes, més íntimes, més doloroses. El meu cor s'asusta més quan em veu a mi al mirall que no quan et veu a tu enfadat. Miro el rellotge; encara tinc una estona…m'estiro al llit…estic cansada…

Ara mateix puc recordar quan èrem joves i començavem a festetjar. Què bonic tot…les nits que passàvem abraçats a la platja, les paraules que em deies a cau d'orella, cada t'estim a trenc d'alba, les mirades còmplices als sopars amb amics, quan em quedava adormida a sobre teu i tu em tocaves els cabells, les carícies i les teves mans fortes i fermes. Els jocs davall els llençols, jocs de mans sota la taula. Abans…quan la nit era cur-ta per somiar-te, quan no em bastava un simple "t'estimo" per explicar-te tot el que sentia per tu, quan els dies es feien llargs i avorrits si no estaves amb mi, quan la teva mirada era el meu motiu per somriure. Sí…quins records eh…però tot plegat em fa gràcia. Abans estaves dins cada segon de la meva vida i jo me'n alegrava, em sentia estimada i forta, afortunada. Però ara…donaria el que fós per fer-te sortir de la meva ment, per esborrar tots els bons records al teu costat. Vull oblidar-te perquè només em fas mal, vull que la teva olor se'n vagi del meu coixí, vull oblidar els teus ulls i el teu estúpid somriure. Vull que deixis d'esxistir, no et vull veure mai més. Vull, si em creuo amb tu pel carrer, no conéixer la teva cara. No vull deixar caure més llàgrimes per tu, perquè cada llàgrima que cau dels meus ulls se'm clava a l'ànima com una espina de rosa. Una darrera l'altre…i arriba un moment que paro de plorar però el cor em sagna, se m'encongeix l'ànima…perquè malgrat tot no puc odiar-te, per molt que ho intenti no aconsegueixo deixar d'estimarte, anhelo cada nit els teus petons, la calidesa dels teus braços. Enyor agafar-te la mà i dormir-nos abraçats. Et somio i somio no despertar-me. Que tendre el teu cor quan m'estimava, quina por que em fa ara la teva mirada. Ara ja no només he perdut les llàgrimes, se m'han acabat les paraules...perquè ja no sé com explicar-te que em fa mal el cor i que em pesa l'ànima, que els meus minuts amb tu són inferns i sense tu també. Jo només vull estimar-te i que m'estimis, vull estar amb tu i riure junts. Però, penso que és impossible, ja són massa les vegades que m'has escridassat, he perdut el compte dels punys que m'he menjat, les vegades que m'ha sangrat el nas…Per això em fa por estimar-te i…bé, ja ho he dit tot.
Somio cada nit amb tu i amb el nostres "vells temps" i somio no despertar-me mai.