LA TERRA VERGE

LA TERRA VERGE

L’aire es ple d’olors de finals d’estiu. Asseguda a l’ombra de les moreres, l’Angie es distreu mirant com juguen els nens a la sorra de la placeta. Li agrada observar aquelles personetes enjogassades. Les seves rialles li desperten el costat mes tendre.
De tant en tant es mou inquieta, com si esperés algú. Fa passes curtes, sense allunyar-se de l’arbre que la protegeix.
Quan ell apareix d’improvís a la cantonada, el seu aspecte no li passa desapercebut. Camina amb el cap alt mirant el mon descarat, com si en fos l’amo. Les seves mirades es creuen un instant.
L’Andi se sap atractiu, es jove i vigorós i totes se’l rifen arribat el moment. La mira de front, descarat i altiu, envoltant-la amb aquella mirada que palpa, que acaricia amb els ulls i encén el neguit de la carn. La brisa escampa a plaer totes les olors de la placeta en una mixtura d’aromes subtils.
Ella percep la intensitat d’aquella mirada que la fa sentir única al mon, però s’esforça en fingir indiferència. Es distreu tot olorant les flors dels parterres que hi ha arran dels arbres. No pot ignorar el neguit que aquells ulls li provoquen, però, malgrat la tempesta d’hormones que tot d’una li ha engegat, no està disposada a regalar res.
Sap que s’acostarà i sent l’escalfor que li amara l’entrecuix mentre de reüll no el perd de vista.
L’Andi observa com es mou entre les flors, com s’asseu i s’aixeca tot d’una, com camina amunt i avall tot mirant a banda i banda com si busqués algú, i pot percebre el neguit creixent en cada moviment. S’hi acosta amb cautela. Sap que es troba en terreny inexplorat. Ella fa veure que no se n’adona, però la inquietud es fa palesa en el seu gest tan aviat amigable com esquerp. Fa que l’ignora, i alhora li llança furtives mirades incendiaries.
Ara ell es molt a prop, tant que la seva aroma omple els narius de l’Angie i li fa esclatar el desig contingut. L’un percep l’escalfor de l’altre.
Els dubtes s’esvaeixen, s’esmicolen en un esclat de llumetes de colors. El cor accelerat diu que es l’hora. Ella sap què passarà, i hi està disposada. L’Andi ho ha sabut des que l’ha vista de l’altre vorera estant. Des que la brisa de finals d’estiu li ha dut la seva aroma excitant adobada amb la de mil flors a punt de marcir-se.
-Angie! Ja sóc aquí. Au, anem. Corre! -
La dona que crida té el cotxe aturat arran de la placeta. Obre el maleter, hi fica les bosses de la compra i el tanca mentre torna a cridar l’Angie.
L’Angie sap que hi ha d’anar. La dona l’espera amb la porta del cotxe oberta. Es mira L’Andi de ben a prop i s’omple els narius de la seva olor. Tanca els ulls i construeix una imatge d’olors, de sons, de brisa dolça i de rialles de nens. El seu cor batega excitat. La carn encesa, la prohibició a l’últim instant. Calla cor! Calla! No es el moment. Potser mai no ho serà. Es gira de cop i es dirigeix corrent cap a la dona que l’espera.
L’Andi es queda estorat. Ja ho sabia que era terra verge, però quasi ho tenia guanyat! I, en l’últim moment tot se n’ha anat en orris. Sempre acaben manant ells!
Alça el cap i ensuma profundament. A la brisa hi falta l’aroma d’ella. Clava el musell al parterre i torna a ensumar encara mes fort. Mig marcides les flors fan el que poden per impregnar l’aire. L'olor de l’Angie sobresurt entremig de totes les olors possibles. L’Andi se n’omple els narius. Ara aquella olor li pertany, no permetrà que ningú mes la gaudeixi. Es terra verge si, però es seva. Aixeca la pota i deixa anar una generosa pixarada que remulla tot el parterre. Que sàpiguen tots qui es l’amo aquí!
Desprès, dona mitja volta i marxa carrer avall mirant-se el mon com si fos tot seu.