ESCLATAVA LA PRIMAVERA

ESCLATAVA LA PRIMAVERA

Anàvem drets a la plataforma. - L’autobús era ple a vessar.- Olors de suor endarrerit, de botes untades amb greix de cavall. De motxilles de lona amb corretges de pell. De roba bruta. De tabac. De bota de vi amb el cul greixós. De vi barat tacant samarretes llardoses. Olor de jovent. Ferums intenses que ens acompanyaven de tornada. Crits i cançons. Fum. Cossos cansats. Cabells esbarriats. Mirades perdudes finestres enllà, volent robar els verds que es quedaven enrere. A la plataforma no hi cabia ni un bri d’herba. No puc recordar el teu rostre. Grinyolaven els frens de l’autobús, i a cada revolt una sacsejada. Varem creuar un parell de mirades. Impensada la primera, furtiva la segona. Devies ser bonica. Però ja no ho recordo. M’atreies tant que volia ser a prop teu. Em seguies de reüll. I jo, a tu. Tímids, submergits en la pila del greix. A cada sacsejada m’acostava una mica a tu. Fregant-me amb tothom, trepitjant, empenyent. Tu et movies cap a mi. -com qui no ho vol-. Vaig arribar davant teu empès per una frenada a l’entrada d’un revolt. Tu et vas repenjar a la tanca de la plataforma i varem quedar de cara, ignorant-nos. Negant-nos, malgrat l’evidencia. Perdies la mirada per damunt de la meva espatlla. El rostre impassible. Jo et fitava de cua d’ull. Em delia per saber què pensaves. No t’era indiferent. Em tenies embadalit. Érem a frec l’un de l’altre. A cada sacsejada guanyàvem posicions. La meva cama es va allotjar entre las teves cuixes, suaument. Tímidament. El teu rostre no es va immutar. M’hi vas fer lloc sense pensar-t’ho. Jo no sabia on mirar. El desig m’esclatava al baix ventre i la foguerada m’encenia les galtes. Tu t’agafaves a la barra com molts altres viatgers. El teu braç nu passava arran del meu coll. Podia sentir la calidesa de la teva pell, tan a prop de la meva. Era com mig abraçar-me. Potser ho feies. Amb la teva complicitat, la meva ma va buscar la teva esquena a l’alçada de la cintura. Ningú no ho veia. Et vaig atansar cap a mi. Tu vas ajuntar les cuixes i em vas empresonar la cama. Dolç captiveri. Sentia l’empenta de la teva pelvis contra la meva cuixa captiva, oferint-se. Vaig témer no saber controlar el foc que havíem provocat. Tot succeïa de cintura en avall. Estàvem excitats. Jo ja no era al mon. Flotava per l’aire, embriac de sensualitat. Cec, sord, mut. Boig. La meva bragueta era a punt d’esclatar. Fingíem indiferència de cintura en amunt. Veia de reüll com tancaves les parpelles de tant en tant i et mossegaves el llavi inferior amb neguit. Aprofitant una altra sacsejada de l’autobús, vas obrir les cames i m’hi vas acollir entremig. Hi havia una lluïssor nova, al teu esguard. A mi em tremolaven els genolls. Els nostres sexes eren a tocar. Separats a desgrat per una minsa paret de vellut, que maldàvem per enderrocar amb contingudes escomeses clandestines. Mai no ens varem mirar obertament als ulls. Per això no puc recordar el teu rostre. Sí que recordo el teu foc, i el meu. El nostre desfici. No varem creuar ni una paraula. No vaig tocar la teva pell. Ni tu la meva. No sé qui ets. Tu tampoc saps qui soc. Ni sé on ets. Ni saps on soc. No tens nom, ni saps el meu. No tens rostre. No tens...
No hi ets.
L’autobús va arribar a lloc, i varem desaparèixer. Esclatava la primavera, rebentant de colors malgrat el mon de grisos que ens tocava viure.
Mentrestant, a Paris, uns joves com nosaltres s’entestaven a canviar el mon, encara que fos a cops de roc.

Jordi Baucells – Novembre 2016