La ressaca electoral

Un relat de: Vicenç Ambrós i Besa

"Cal obrir el ulls,
i amb llum certera
veure la tasca
que hi ha per fer:

eixarcolar les males herbes,
d'arrel, i sembrar de nou, si cal,
amb la freqüència necessària
per reomplir de pau ànimes mudables..."

mar, "Bush&Kerry"


Havent redactat una crònica política tan apassionant com és "SPECQUE 2004, crònica d'una simulació de Parlament Europeu", no podia pas deixar de banda un fet tant... bé, diguem si més no tant mediàtic com és l'elecció del President dels Estats Units d'Amèrica. Si bé tanmateix, més que parlar de l'ortodòxia política del reelegit president Bush, sobre la qual ja s'han escrit unes quantes línies (en uns quants centenars de milions de pàgines), em centraré en alguns altres aspectes del procés electoral.
I amb la vostra vènia, apreciats lectors, començaré pel final. Perquè ara, i quan dic ara vull dir en aquests precisos instants, es parla d'establir nous ponts d'interacció amb els Estats Units d'Amèrica. Que si recuperar la bona relació, que si donar suport al President Bush, que si nous contactes bilaterals i no sé quantes històries més. Però la veritat és que hi ha més vincles de semblança entre Europa i els Estats Units del que a primer cop d'ull hom percep. A tall d'exemple, per exemple (i valgui això d'exemple d'estúpida redundància), després de l'ajustat resultat de les eleccions nord-americanes del 2000 i del no tant ajustat d'enguany, amb aquest sistema de concessió de "punts" del tipus "o tot, o res", m'ha recordat quelcom que ens resulta molt pròxim als europeus. Cada vegada que segueixo la nit electoral nord-americana tinc la sensació d'estar presenciant l'edició d'una espècie d'intricat i hamburguesònic festival de EEUUrovisió. Ben regat, per descomptat, de saludable(ment econòmica) Coca Cola i acompanyant-t'ho tot plegat de cruixents i saboroses patates de la Llibertat Infinita o Duradora (bé, com es diguin, aquelles històricament denominades French Potatoes).
Fet el comentari, reprenem la nit electoral. Quina emoció, valga'm Déu! Vaig arribar al pis cap a quarts de deu del vespre. Les classes de Dret Internacional Privat i la de Mercantil II havien resultat especialment infinites. Però s'apropava l'hora de la veritat...
Com que no volia córrer cap risc de perdre'm el començament, vaig optar per un sopar frugal (una baguette quasi sencera ben untada de tomàquet, embotit, una amanida completa amb bolets i olives, les postres i un digestiu; poca cosa, ja veieu) i em vaig disposar a quedar-me palplantat davant la tele unes quantes hores.
No us penseu que no era conscient de l'anormalitat de la situació; la resta de conciutadans i conciutadanes de Catalunya devien estar celebrant aquell reeixit Barça Milan que (no ens enganyem) va servir de lleuger contrapés a la derrota kerryana als Estats Units. Si l'endemà dia tres novembre, cap al vespre, se m'hagués acudit fer d'enquestador i sortir al carrer per demanar "vostè què en pensa de la derrota de John Kerry?", no m'hagués sorprés massa obtenir com a resposta alguna cosa de l'estil: "doncs... home, no va fer un mal paper. El Milan, en conjunt, va començar amb molt bon peu, però el Barça va resultar excepcional". "Ja, bé, sí... doncs què n'opina de la victòria del senyor Bush?" "Bush? Bush? Però qui... Ah, sí, home, sí, aquell americà torracollons... No sabia que també fos del Barça. De la victòria, francament, només en puc dir que ha estat colossal!"
Bé, tornem al nostre més "reduït" i selecte camp de joc. M'agrada força aquella sèrie que fan els dimarts al vespre a TV3, aquella que en diuen El Guardià. És clar que no supera la inigualable i endiumenjada Jèssica Fletcher, però cal admetre que no està gens malament. I a les dotze en punt la no menys elegant i excepcional Mònica Terribas va donar el tret de sortida a la nit electoral. L'acompanyarien davant la càmera tres contertulians, un corresponsal al Consulat Nord-americà de Barcelona, un altre a l'ambaixada de Madrid i un parell (entre els quals la Raquel Sans, guapíssima com sempre) als Estats Units. I a l'altre extrem del cable un servidor disposat a presenciar l'espectacle.
He de confessar, tanmateix, que ja d'entrada tenia previst no quedar-m'hi fins al final (no tinc tan mala memòria i me'n recordava prou bé del que va succeir ara fa quatre anys).
Una gran pantalla al bell mig del plató mostrava al públic el terreny de joc. Tot i que no era el reglamentari (tenia forma de trapezi isòsceles invertit, era un xic més gran del que és permès i comptava amb cinquanta-una porteries, a cadascuna de les quals només es podia encaixar un gol), cal tenir present que el joc es regiria per un reglament sui generis (pre)històricament dissenyat per a l'ocasió.
A una banda (o millor dit, al centre), teníem l'Equip dels Republicans, que comptava amb golejadors tan veterans com Cheney, Condolezza Rice, Laura Bush i Georginho Bush. El tècnic de l'equip elefantí, Karl Rove, proposà una nova i encertada estratègia basada en menys filigranes al camp i més efectivitat a la porteria.
De l'altra banda (o als dos extrems), un debutant Johninho Kerry, acabat de sortir del planter Demòcrata, feia els darrers estiraments d'un ardu, apoteòsic i monstruós preescalfament electoral. El davanter norteny era la gran aposta de l'Equip Demòcrata per a la Gran Final de la Copa Oval de la Casa Blanca. Arribava l'hora de la veritat; ¿hauria resultat suficientment picant, la salsa Heinz del seu missatge? ¿O hauria d'haver importat de Catalunya, a més a més de l'ase català, un morter ple d'allioli?
La pedagògica mestra de cerimònies de la nit, Na Mònica Terribas, ens va informar de quins colors aniríem pintant el mapa. I advertí infal·liblement que tres porteries decidirien el guanyador del Magne Partit: Ohio (Ojaio), Pennsylvania i Florida. En aquests tres estats havien concentrat la seva atenció els dos equips rivals, i tothom estava especialment pendent del que succeiria a la primaverenca península del sud. Allà era on, feia quatre anys, i ja en plena tanda de penals, es decidí el triomf republicà. I on ara els dos equips estaven disposats a libar l'aroma embriagadora de cada un dels vots d'aquella suculenta Flor.
Tot i la temptació, em vaig limitar ja des de bon començament. Romandria presenciant l'espectacle tan sols fins que se sabés qui havia marcat a Florida. Era la clau de l'any passat, fet i fet. L'àrbitre del partit a Catalunya, una emocionada, pletòrica i com la resta del món imparcial Mònica Terribas, començà a especificar el to inicial de les primeres pinzellades. I la postal del camp de joc adquirí finalment les inevitables tonalitats tardorenques; vermell intens davall un diminut cel pintat de blau trist i ensopit. S'entreveia nítidament alguna fulla gronguenca, precisament a Ohio i a Maine... Sí, sí, tal com ho sentiu, a Maine, l'idíl·lic estat norteny on radica l'inspirador Cabot Cove de la J. B. Fletcher... No em vull ni tan sols imaginar a qui diantre deu haver votat aquesta dona. És una d'aquelles persones de les quals no li pots endevinar el vot ni per casualitat ;-) A diferència, per exemple, del senyor J. R., que amb tota probabilitat des de Dallas va votar republicà.
L'olor de Florida començava a embafar una mica. Toquen la una i l'enigma comença a preocupar. S'eternitza. Toquen quarts de dues. Continua en blanc. Les dues. Inquietud entre els contertulians. Quarts de tres... Diantre, quarts de tres! "I jo que m'he de llevar a les vuit com a molt tard! Valga'm Déu Senyor, a dormir s'ha dit. Demà ja seguirem com va el partit". Haureu notat que vaig pensar en la forma verbal "seguirem" perquè ja no comptava que s'acabés ben aviat.
Sona el despertador. A la dutxa volant i en sortir engego la tele. Un encisiu i esforçat Josep Cuní (entengui's "encisiu i esforçat" en la pronúncia del cognom de la gran promesa demòcrata per aquest partit) comença a fer comparances entre Florida 2000 i Ohio 2004. Ave Maria Puríssima, ja hi tornem a ser! Però immediatament afegeix que en vot real guanya de calaix el President Bush... i sembla que la proporció el converteix ara ja matemàticament en el quaranta-quatrè President electe dels Estats Units... Una de les reeleccions més sonades de la jovençana història dels Estats Units, perquè ha aconseguit esgarrapar tres milions i mig de vots al candidat demòcrata. Vaja, en altres paraules, que ve a ser com el cinc a zero del Barça-Madrid... però a l'inrevés, no sé si m'explico.
A la tarda, cap al tard hora d'aquí, s'aclareixen tots els dubtes: la Copa Oval de la Casa Blanca serà recollida finalment pel pitxitxi de l'any Georginho Walker Bush. Esperem i destigem ara que no l'ompli de segons què.
En resum, fascinant com sempre. L'emoció, el debat, l'elegància, el refinament, els somriures de complicitat, l'eufòria prematura, les primeres esquerdes, el bom-bom del cor (que ens indica que encara som vius) i l'encesa resolució del suspens final. Uns protagonistes estelars per a un magestuós i sorprenent final de pel·lícula (no dic res de Hollywood per no ferir sentiments). I entre aquests protagonistes, tots ells de TV3, una flamant guanyadora de la nit electoral, cosa que reconec tot i la meva preferència pel Francino i les columnetes de colors. La palma, aquesta vegada, és per a Mònica Terribas.
Quant a les eleccions pròpiament dites... m'abstindré de fer comentaris. M'adscric al missatge llençat per la mar al seu brillant "Bush&Kerry".
Voldria per últim acabar aquesta petita crònica de les meves particulars vivències d'aquella nit d'infart amb un desig de color blau. Un desig que no és tan irreal com pot semblar d'entrada a jutjar per les molt recents declaracions d'alguns analistes no només d'aquí sinó també dels Estats Units.
Parteixo de la base que una total indiferència respecte de les eleccions americanes és del tot impossible mentre Europa sigui el que és i mentre els Estats Units siguin el que són.
A Hillary Rodham Clinton no li calen presentacions. I reuneix suficients mèrits pròpis perquè algun dia, previsiblement del 2008,
pugui optar a la presidència dels Estats Units d'Amèrica amb la cara ben alta. Un articulista de la Vanguardia, Juan M. Hernández Puértolas, va escriure en l'edició d'aquest diari del proppassat 4 de novembre: "[...] es tracta realment de la primera dona en la història dels Estats Units amb possibilitats reals d'arribar a la Casa Blanca i no com a esposa de. […]".
Potser tampoc cambiarien massa les coses pel fet que una dona arribés a la Presidència dels Estats Units del Món (perdó, vull dir d'Amèrica). Però per altra banda ja fóra hora que una ment intel·ligent (i no [només] ho dic per quedar bé amb les lectores d'aquest text, sinó que també ho dic per recalcar quelcom perfectament constatable) arribés a guanyar la Gran Final de la Copa Oval de la Casa Blanca. Des d'aquí llanço el meu desig perquè com a mínim ho intenti.

Comentaris

  • magnífic[Ofensiu]
    mar - montse assens | 02-12-2004 | Valoració: 10

    hola Vicenç,
    em sap greu haver tardat tant en comentar-te aquest relat (m'excuso donant la culpa al temps).
    Primer de tot t'agraeixo la opinió i el valor que dones al meu poema (poema, que de fet, vaig escriure a causa de la ràbia i la impotència del moment)

    M'agrada el relat que fas del tema de les eleccions, escrit com si fos la crònica d'un esdeveniment esportiu "de boxa", talment competitiu (i mancat d'esportivitat).
    El fet que jo em plantejo d'aquestes eleccions és l'expectativa que creen en tot el món. Certament un país on el poder és només "bicolor", la lluita per aquest poder es torna aferrissada, ja que qui governa ho fa amb majoria. Això fa que la inversió que es realitza sigui esfereïdora, i el resultat sigui punyent. Tot és vàlid: corrupció, manipulació mediàtica, psicològica,... doncs hi ha massa en joc.

    Seguim tenint la mentalitat de "bienvenido Mr Marshall", on Holliwood ens manté enlluernats amb la idea de qui són "els bons" (els americans) i els dolents (els indis, els comunistes, els islàmics,...prescindint de si són nens, dones, ancians, persones...).
    Un cop passada la turmenta, fan tornar a brillar el sol enlluernador i així ens oblidem de que tornen a ser els mateixos gossos i amb collars més punxeguts.

    En fi, cada vegada que escric sobre el tema, acabo fotent-me de mala llet.. per això et poso un enllaç que diu que qui no es consola és perquè no vol: 17 raons per no tallar-se les venes

    la meva raó número 18 és: que si em tallo les venes no podré lluitar contra ells (els ho posaria massa fàcil)

    M'agrada la crida que fas al final del relat: "potser tampoc canviarien massa les coses pel fet que una dona arribés a la Presidència dels Estats Units del Món (...)"

    "Món"... si, governen el món, perquè nosaltres els ho permetem.

    una abraçada, i felicitats pels teus relats (que poc a poc vaig llegint)

  • Kina emoció![Ofensiu]
    Josep Clínez | 13-11-2004 | Valoració: 9

    Has fet un relat polític molt bo, amb aquell començament de la mar, que també està molt bé, i després amb les cròniques d'una nit que, potser, decideixi el futur del món.

    I ja que estem en sèries, us vull recomnanar, a els que els agradin els relats policíacs, CASO ABIERTO, de les 23:00 fins les 2:00 de la matinada. És tracta dels casos de la no-se-què Rush, una detectiva especialista en casos del passat. I és clar, com els casos són antics no hi han proves, tot es resol psicològicament. M'encanta la sèrie, a l'igual que aquest relat. Llegiu el meu poema "Bush torna a ser president", que us agradarà.

    Apa, a10, Vicenç

  • M'oblidava de dir...[Ofensiu]
    Linkinpark | 09-11-2004

    ...que ha mi també m'agrada molt EL GUARDIA. La Sra Fletcher vaig veuore uns quants capitols, però quan vaig tenir un malson relacionat amb aquesta dona no ho vaig tornar a veure més.

  • Fantàstic[Ofensiu]
    Linkinpark | 09-11-2004 | Valoració: 9

    No sé com però me l'he acabat. No vull dir que no m'agradés el teu relat, sinó que no m'agraden aquests tipus de relats (no vaig fer ni trenta pàgines d'ESTÚPID HOMES BLANCS de MICHAEL MOORE)i el teu m'ha enganxat.
    Contes molt bé el que feies. Ets un dels millors relataires de la web. Continua així i arribaràs molt lluny!!!

  • I gooooooooooooooooooooooooooooooooooooool!![Ofensiu]
    Shu Hua | 07-11-2004

    Jo, el que espero, és que els Estats Units aquests deixein d'una vegada de ser els Reis del Mambo. Particularment no sóc gaire entesa en política i no vaig mirar les eleccions, pensava que ja me n'assabentaria a l'endemà. Que hagi tornat a guanyar Bush... bé, ja he comentat abans que, des que el PP va guanyar a Galícia després del Prestige... No sé per què, tinc la mania que a aquest país no li queda ja gaire per ser totpoderós i que el següent en el rànking és Xina, el dragó adormit. Clar que una Europa unida podria ser -i és, de fet-, molt forta. En fi, ja veurem

    Vicenç, ets un sol! Estic tranquil.la quan escric alguna cosa nova, perquè sé que, almenys, tinc un comentari assegurat. I no, no és el final del VAmpir, el que passa és que el penjo a poc a poc. I les dues frases sí són meves. Potser les has llegides al principi del relat i és per això que les recordes.
    Un petó

    Glòria

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicenç Ambrós i Besa

Vicenç Ambrós i Besa

134 Relats

1069 Comentaris

233032 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Sóc lluçanès de cor i, adoptivament, de Sant Andreu de Palomar.

Més dades a:
http://www.lletrescatalanes.cat/ca/index-d-autors/item/ambros-i-besa-vicenc