Tempus fugit?

La vida és una evolució constant i accelerada que parteix d'unes primeres etapes edificants en les quals arrela tota la personalitat. Ja sabem que l'escola és un lloc per formar-se, però el que resulta més productiu no és ni la geografia, ni la història, ni les matemàtiques, ni la llengua. El que de veritat importa és que hi aprenem a aprendre. Sembla un joc de paraules, però no és tan simple com això.

Del pas pel col·legi tothom en reté moments de tota mena, però a mesura que passa el temps -parlo almenys per mi-, els bons records es converteixen en una postal inesborrable d'aquella primavera. Moltes imatges afloren i esdevenen un parèntesi per evocar la llum dels primers passos. Entreveig amb nitidesa el pati de l'avet, les bates que ens cordàvem els uns als altres, alguna excursió per anar a caçar grills, el salt cap a primària, la misteriosa porta del capdamunt de l'escala -que va resultar ser del laboratori-, l'hora del pati, el carnestoltes, els quaderns del Si us plau, el timbre que es feia esperar, el pas cap a cinquè, les mitges hores de mecanografia, l'Acadèmia Mercantil Anunciata, les notes trimestrals, els cromos de Bola de Drac, les colònies, l'adolescència i el compte enrere cap al juny.

Pel que fa a l'expedient, puc afirmar que no era ni el primer ni l'últim, a classe, i és que unes matèries compensaven les altres. Desafinava força tocant la flauta i sempre em faltaven dits quan sumava o restava, però de tant en tant em reivindicava enumerant els últims estats que s'havien independitzat o incorporat a la Unió Europea.

D'altra banda, i amb el xandall de rigor, si no em quedava a la banqueta era perquè tothom havia de jugar. Sempre era de les últimes persones a integrar-me en un equip, però de vegades també tocava la bola -és a dir, rebia algun cop de pilota-. Era una màquina, en canvi, a l'hora de fer treballs manuals. Dibuixar, pintar, retallar, enganxar i embrutar-me de cap a peus eren les meves indiscutibles habilitats.

Fou a partir de setè quan vaig aconseguir remuntar alguns històrics "suficients". Em vaig ben merèixer el notable en matemàtiques, per exemple, ja que mai més no he oblidat el "tres, catorze, setze" -és clar que poc sabria què fer-ne, avui, del nombre pi-. I també en llengua, que després de tants dictats començava a posar algun accent de tort i, oh sorpresa!, fins i tot ben orientat.

Els grans moments de l'any, apart de les vacances d'estiu, requeien en dues solemnes festivitats: Nadal i Sant Jordi. Pel que fa a la primera, puc presumir d'un ascens trepidant en el pessebre vivent que representàvem algun diumenge de la segona quinzena de desembre. Durant una llarga època, i lluint la barretina catalana, jo era un pastor més enmig d'aquells quadres nadalencs. Acostumava a portar un cistelló plenet d'ous, i és que jo era tan bon minyó que els pares confiaven absolutament en mi. Obsta dir que un servidor corresponia amb orgull presumint de la responsabilitat de portar-los a sobre, i això que, per si de cas, els ous eren de fusta.

Amb el temps em reconegueren els triennis i m'acabaren adjudicant una plaça de patriarca. No va ser fins a setè, tanmateix, que vaig interpretar el millor paper de tots: el de rei ros. Amb una barba frondosa, llarga i urticant vaig considerar que ja no arribaria més lluny. Poc m'imaginava, tanmateix, que a vuitè tancaria el cicle amb la túnica fosca i la vara florida de Sant Josep.

Cada vint-i-tres d'abril s'instal·lava al gimnàs de l'escola una exposició de manualitats. Constituïa una fita ineludible i esperada. Quadres decorats amb fils de colors, imatges pintades, dibuixos, papereres, tovallolers, aguantallibres, nadales, camises estampades, cendrers, làmpades, porta-revistes, casetes amb llum inclosa i una infinitat d'objectes més. Sempre posàvem el llistó ben amunt, en aquesta mostra, i acudir-hi pagava la pena.

Polifacètic com era, he d'admetre que vaig sortir de l'EGB amb cinc opcions prou definides per encarar el futur professional: constructor, artista, polític, actor o escriptor.

Quan era ben menut edificava cabanes i erigia ponts i preses que taponaven els recs, una activitat no sempre ben vista per tothom qui em coneixia. Em va desmotivar la incomprensió persistent, i aleshores l'art em va cridar l'atenció. Això de traslladar les percepcions en una làmina era força més innocu, tan innocu que passava completament desapercebut. Però no em vaig pas deprimir, només faltaria! I menys veient que les companyes i els companys em votaven per escollir-me delegat de classe. Ara bé, guanyar sempre i per majoria absoluta les eleccions, amb campanya electoral o sense, em cansava i m'avorria una mica. Per aquest motiu vaig abandonar la política tot just a primer de batxillerat.

No em desesperava aquest ball de professions, sobretot perquè m'havien ensenyat a forjar-me les oportunitats de la vida. També em tranquil·litzava saber que encara no havia cremat tots els cartutxos, i vaig llançar-me de ple als escenaris. Vaig fer de pare geniüt en una peça teatral de curta durada, però no va ser fins a vuitè que vaig desconcertar el personal en protagonitzar un play-back disfressat de Rosa Maria Sardà. Va ser el principi d'una agosarada i fugaç carrera teatral. Dic "fugaç" perquè ben aviat em vaig adonar que gaudia més escrivint el guió que no pas donant-li forma.

I aquí em teniu avui: construeixo novel·les, faig equilibris artístics per optar a premis literaris, em guanyo simpaties o vots entre membres de jurats, interpreto el meu propi rol en aquesta vida i, quan tinc temps, fins i tot escric alguna cosa.

En aquest punt i abans d'acabar, permeteu-me que aparti la pretesa ironia per assolir un to més profund o transcendentalista, i és que certament els anys no passen en va. Vaig enarborar aquest lema en el poema titulat Essència, una composició de la qual, amb el vostre permís, us en reprodueixo l'última part:

El món canvia, però són incòlumes
les textures que preserva el record.
Perduren a recer de les malignes
convulsions consumistes deleroses
de desforestar la ment de l'essència
que individualitza els éssers humans.
No som diminuts esqueixos de carn
desproveïts de personalitat
i criteri propi. Forgem història,
convicció, memòria i projectes.
Endiumengem el somni d'avançar
envers allò que esperem de nosaltres
mateixos. I més important encara:
tenim el coratge i la voluntat
d'esdevenir.
Només el cos envelleix.


Vist en perspectiva, sembla impossible que tan poc temps hagi donat tant de si. Sé que el meu pas per l'escola de les dominiques és un més dels que formen part de l'evolució d'aquest col·legi. Cent cinquanta anys mereixen respecte i consideració. He pretès desfermar algun somriure rememorant la distensió dels bons moments, i vull aprofitar l'avinentesa per brindar a la salut d'un centre que sempre més persistirà en el valuós, immaterial i fraternal patrimoni que ens uneix: el de la joventut retrobada en la memòria col·lectiva.

I per descomptat, vull alçar també la copa per evocar un dels millors grups d'alumnes que han passat per aquest centre: el de la impetuosa, rabent i fulgurant generació del vuitanta-dos.

Per molts anys en vinguin d'altres!


Lluçà, 1 de març de 2009