LA PRODUCTIVITAT LÀCTICA DALBÀNIA (O AVENTURES SACSEJANTS D’UN ZOOTECNISTA DE REMUGANTS)

Era notori i contrastat per la premsa local, que el consum de llet de vaca estava en clar i pronunciat descens a les nostres comarques gironines.

Així com molts dietistes ho valoraven com un fet no necessàriament nociu o deleteri per a la salut, els productors ramaders, obvi, no en tenien aquesta visió, poc preocupada i analítica. No, els productors ramaders es veien prop de la ruïna i, donat que era poc útil o operatiu intentar influir en les practiques alimentaries de la població, el seu interès es centrava en millorar la producció dels seus caps de bestiar, amb intenció de reduir-ne el nombre i per tant la despesa en aquests.

Però també feia temps observaven i constataven que les seves vaques produïen menys llet. El cost d’alimentar un animal, es traduïda cada any evolutiu en menys producció de llet. La relació econòmica farratge-llet començava a ser angoixadament insostenible.

Evidentment, acudiren a nosaltres per tal de que els milloréssim aquesta productivitat. Ens demanaren que trobéssim la clau, el clic, que fes que cada vaca els donés molta més llet. I...feia força mesos que hi treballàvem, per ara amb resultats molt marginals.

Un matí, poc assolellat recordo, em varen arribar les dades de la producció lletera a diferents indrets d’Europa, ordenades en efectivitat. Em cridà l’atenció la productivitat a Orenjë, una població de l’Albània central, no massa lluny de Tirana, amb un índex de tendència creixent en els darrers dos anys i de forma sostinguda. No recordava en aquell indret hi haguessin hagut darrerament grans inversions d’empreses internacionals del ram o tinguessin cap varietat de bestiar diferent a la d’altres zones dels Balcans o la Mediterrània en general.

Aprofundint en les dades, les xifres eren degudes a una petita explotació ramadera, de la que quasi no en vaig poder esbrinar res per internet ni trucant als meus contactes de la zona.

Convençut que res m’aportaria més que l’anàlisi sobre el terreny, amb pressa adquirí un bitllet per a volar l’endemà cap l’aeroport internacional Mare Teresa de Tirana.

En aterrar, vaig llogar un cotxe. Petit i discret, econòmic. La conducció fins Orenjë fou agradable, pausada per a gaudir d’un paisatge que desconeixia, observadora, per intentar esbrinar quins factors ambientals podien explicar o correlacionar-se amb el motiu i raó del meu viatge.

Prop del meu destí, tot i que no tenia clara la real ubicació d’aquest, vaig deturar-me en una benzinera. Volia provar sort per trobar informació addicional i a l’hora més especifica sobre el que buscava de la forma més tradicional: preguntant. Un cop omplert el dipòsit, vaig inquirir al depenent, un noi jove, sortit recentment de l’adolescència i que lluïa sense vergonya una notable musculatura del tren superior poc oculta en una samarreta sense mànigues, si sabia de cap producció ramadera de boví de reputació coneguda, per aquells paratges. Respongué en un prou intel·ligible anglès:

-Ha de ser la de les germanes Gjasula -exclamà amb ulls brillants, orelles enlaire i somriure sorneguer- no n’hi ha cap altra en tot el comtat.

Molt correctament m’indicà la direcció que havia de prendre per trobar l’explotació. No era lluny ni difícil de trobar. Aviat hi vaig ser. La porta era franca, el perímetre era fet de tanques de fusta recobertes de vegetació autòctona deixada a la seva salvatge expansió...crec poc sovint feien poda.

Les dimensions intraperimetrals, a primer cop d’ull, em varen semblar exigües, poc congruents amb la producció que aquella explotació declarava i, francament, decepcionants. Darrera la casa pairal , de base rectangular, pedra grisa i abundants finestres, on finalitzava el caminet de sorra, sols hi havia dues naus en les que, intuïa, hi havia el bestiar, per l’espai i amb un càlcul ràpid...segur menys de seixanta caps. I si era això cert, si eren bones les meves apreciacions, aquell grup de vaques donaven mes llet cap cap altra arreu del món. Potser avia trobat la veta d’or de la producció lletera de la ramaderia vacuna.

Només travessar el llindar d’una porta oberta de bata a bat en l’esmentada casa pairal, em rebé la Breanne. Molt sorpresa no va semblar, pel que deduí, i posteriorment ella em corroborà amb perfecte anglès, no era jo el primer tècnic que s’acostava a aquell indret. Era l’encarregada de la imatge i relacions públiques de l’explotació, del contacte amb les empreses que recollien la seva llet per processar-la i posteriorment vendre: Hi havia cada dia un bon tràfec de responsables i comercials d’aquestes esmentades empreses transformadores. Li vaig exposar qui era i que m’havia dut allí.

-Si, el seu laboratori amb nom de malèvola organització dels còmics Marvel, és prou conegut internacionalment- va declarar, irònica.

No era la primera vegada que sentia l’acudit, pel que el meu somriure fou limitat en temps i extensió.

-És evident que hi haurà una compensació no poc quantiosa per part del meu laboratori si em permeten veure les instal·lacions- vaig proclamar ràpidament i concisa.

-No crec que hi hagi cap problema, va respondre- informaré a les mestresses, les germanes Gjasula, la Anxhela, la Ermonela i la Masiela- i em va assenyalar una fotografia de gran mida penjada d’una paret on tres dones de cabell bru, pòmuls sortits, coll ample i glàndula mamaria prominent rebien un guardó de la mà d’un home molt correctament vestit que reia amb la boca de bat a bat oberta i la faç eritematosa, donant la sensació que ho passava molt bé.

La Breanne m’informà que tenien un parell d’habitacions a la casa on poder passar la nit, per a hostes de turisme rural, i que avui, precisament, eren lliures. També que les germanes Gjasula eren poc donades a la relació amb els hostes o professionals, que es dedicaven a la seva explotació al mil per cent, però que segur a la tarda trobarien un moment per a satisfer les meves inquisicions i avidesa de coneixement.

Em vaig instal·lar en una d’aquestes habitacions, austera, poc còmode, sense wi-fi, amb televisió sols amb canals locals o nacionals que no entenia. Però ja em valia.

La mateixa Breanne em serví poc després el dinar, en una sala on hi havia espai sols per a sis o set hostes. Amanida, cuixa d’ànec i vi de la regió. Com a postres, un formatge deliciós, que assaborí amb gust notori, blanc, de textura quallada, que es desfeia en grumolls dels que no volies perdre’n cap i un gust que no sabria descriure ni sabré aproximar o comparar, lluny del millor “Feta” que hagi pogut provar anteriorment a Grècia mateix.

-És fet amb la llet de les nostres vaques- em concretà la Breanne en retirar el plat escurat i quan li vaig preguntar sobre la procedència de tan exquisida menja.

Una hora després, em va citar l’Ermonela per a visitar les instal·lacions. La Breanne, per traduir, ens va acompanyar. Recorrerem els estabularis, la sala d’extracció i la infermeria dels animals. Si eren austera l’acomodació dels hostes, no ho era pas les dels animals. Disposaven d’habitacles amb sistema d’higienització que sempre els mantenia nets, amples, sense elements que poguessin ocasionar la mes mínima excoriació de la pell, que sempre estava cuidada i lliure de paràsits. Les succionadores de mamella, eren suaus, delicades, com la mà d’un amant. Les atencions que rebien les vaques, a nivell alimentari i mèdic, eren excelses. No hi havia insectes. L’Ermonela, per veu també de la Breanne, m’explicà amb pèls i senyals quin tipus d’atencions, alimentació i vacunació rebien els seus exemplars, fent especial esment que vacunació poca, doncs minimitzaven l risc de cap tipus d’infecció. En tot el reconegut sonà de fons un fil musical i l’Ermonela va donar per acabada la visita amb la frase:

-Però el gran secret es la musicoteràpia.

Entre capficat i decebut vaig tornar a la meva habitació. Encara em donava temps de guillar d’allí i tornar a Tirana, a un hotel amb cert increment de luxe on passar la darrera nit abans de tornar. La ruta havia estat prou llarga, dins les limitades dimensions de l’explotació, i admeto prou instructiva. Però no deixava de donar-li voltes a que…no ho havia vist tot. Havia de fer alguna cosa més per treure’m la sensació de que tornaria amb les mans no del tot plenes.

Vaig baixar a la recepció sobreactuant, amb teatralitat, adduint estar enfurismat. Em dirigí a la Breanne amb educació, però to de veu ferm i contundent, no crispat però si tensat.

-Disculpi…però explotacions amb comoditats per al bestiar, musica de fons i atencions mèdiques n’he vist moltes, arreu del món. La raça de les seves vaques no és de les més productives de la taxonomia vacuna i, precisament, no he observat cap sobreexplotació que justifiqui les xifres de productivitat que aquí es publiquen i, que si no trobo una explicació raonable, puc fàcilment desacreditar.

La Breanne va enfilar la meva mirada i quasi sense parpellejar va agafar el telèfon i va parlar en albanès. En penjar es va dirigir a mi, seriosa, per dir-me

-Les germanes Gjasula, després de sopar, li donaran les respostes a les preguntes que té si promet guardar-ne la merescuda discreció que mereixen elles, aquesta explotació i el nostre bestiar -em va dir tot mostrant-me un paper, de concisa redacció en anglès i albanes, que em convidà a signar. Res més que un document de confidencialitat sobre tota la informació que a partir d’aleshores rebés, observés o experimentés sota amenaça de dur-me a tribunals albanesos.

El sopar fou abundós en làctics: pasta amb una salsa de crema de llet similar a la “carbonara” italiana però encara més gustosa si cap, Tavë Kosi fet amb filet de vedella i crema de llet, vi de la regió i de nou aquell formatge del que vaig repetir un bon bocí.

Posteriorment, amb el darrer glop de vi encara a la gola, l’Ermonela i la Breanne em recolliren per acompanyar-me a una sala, més extensa que aquell menjador on degustava formatge, situada entre la casa pairal i els estabularis.

Em varen fer seure en un extrem i em varen donar una túnica feta d’una tela similar a l’espart, d’aspecte tosc però tacte suau. També em convidaren a beure una infusió, que feia una olor similar al romaní.

-Ara s’acostarà més als animals, als nostres caps de bestiar més selectes, i a ells els ofèn el seu alè i la seva olor. Per això cal que prengui aquesta infusió i s’abilli amb aquesta roba -fou l’explicació que vaig rebre per al canvi d’indumentària i aquell inesperat ressopó.

Aquella mena de tè, també el vaig escurar. Certament saborós. Després, una boirina va envair la meva ment, estava centrat, però em semblava flotar, sense dolor, sense tensió, quasi suspès en l’espai, en el bressol del plaer.

Del fons de la sala se m’acostaren quatre figures que sols quan varen ser a tocar del meu nas reconegué com les germanes Gjasula i la Breanne. Duien túniques com la meva i taral·lejaven una cançoneta, repetitiva.

Cerimoniosament, se m’acostaren i amb delicadesa, feren caure les túniques als seus peus. I també la meva. L’Ermonela va començar a acariciar-me els mugrons, les natges i els glutis de l’esquerre, la Misela ho feu de la dreta i l’Anxhela va agafar el meu membre per la base per, amb un sol toc, posar-lo erèctil en una dimensió que potser mai havia adquirit anteriorment. I va començar a sacsejar, enllustrant-lo amb un líquid blanc lletós, fregant-ne tota la seva extensió, sense deixar de contactar amb cap punt de la dermis peniana, llisa, suau i llarga aleshores.

I mentre em sacsejaven el membre amb dues o tres mans, alternant-se entre elles la exquisidesa de la fricció amb màxima expansió prepucial, dansaven amb els seus cossos sobre el meu i s’ungien també els genitals, obtenint una quantiosa secreció vaginal que recollien per escampar sobre el meu membre, untat més que les torrades de l’esmorzar del dissabte.

I, malgrat mentalment enterbolit, vaig copsar com la aquella fregadís reiterant, aquella intersecció dèrmica, aquell reblanir fluids i amollegar músculs...era realment una dansa, probablement ancestral i de transmissió molt limitada.

El focus sobre el meu membre, turgent i estès com mai l'havia vist, descentrant se en part la resta del meu cos, més oblidat, en va fer sentir un simple objecte...però perdurà aquesta sensació sols un breu instant...el previ a una sensació mai viscuda…el major èxtasi mai assolit

La Breanne, en el moment clau i amb moviment ràpid i precís, es va acostar i va cenyir a la punta de la meva verga erèctil un receptacle. A la darrera carícia de la Anxhela, el meu semen es va propulsar endavant, amb una velocitat i força desconegudes per a mi i una quantitat que mai hagués ni somiat era capaç, jo, de produir.

Finalitzat, extasiat i exprimit, em varen deixar caure, de forma suau però poc amorosa, sobre un grup de flonjos coixins que no havia apreciat eren allà.

Encara nues, les tres germanes varen conduir tres vaques dins aquella sala. Encara cantant aquella repetitiva tonada, les varen començar a acariciar, amb tot el cos, pell amb pell, en tota l’extensa superfície de dona i boví. De lluny, endormiscat, em va semblar que hi posaven més amor i fruïció del que havien posat amb mi. Després, la Breanne va acostar a la boca dels animals els receptables on havia estat dipositat el meu semen. Les vaques l’escuraren, se l’acabaren amb la mateixa avidesa que jo m’havia acabat el formatge fet de la seva llet.

I ja sols recordo despertar l’endemà a la meva habitació. Ja havia sortit el sol quan vaig baixar a la recepció, amb la maleta. Hi havia la Breanne, amb somriure sorneguer, el qual considero ja característic d’aquella contrada i entenc per què. Em va assenyalar, de lluny, el document signat. De reüll, vaig mirar aquella foto de les tres germanes rebent el premi d’aquell home, un polític ben segur. Al costat hi havia un mirall i no em va sorprendre apercebre’m duent jo mateix idèntica expressió facial que ell.

Allunyant-me la l’explotació, decidí esmorzar una mica en un bar al peu de carretera. Hi havia un rètol, escrit a mà: “no deixi de demanar la llet de la nostra terra”. Ho vaig fer: un gros got de llet, que em va ser servit per un fornit jove al que se i humitejaren els ulls en omplir-me el got del líquid blanc, tant com si un boci d’ell em donés. I em mirà atentament mentre l’engolia. I mai havia jo tastat llet tan bona.

L’informe per a la direcció del meu laboratori fou que a Albània, no havia aconseguit esbrinar la raó de la notable productivitat d’una explotació d’Orenjë, que els mesures que allà utilitzaven eren d’ús comú entre els nostres ramaders. Que calia seguir cercant mecanismes per augmentar la nostra productivitat làctica.