EL VIRUS BOVÍ DE LA XINA (O UNA AVENTURA INQUIETANT D’UN ZOOTECNISTA DE REMUGANTS)

Un relat de: Rubi
Aquesta vegada em feia més recança que mai pujar a l’avió per desplaçar-me sobre el globus terraqui, malgrat tenia per destí un dels països on més còmode em sentia en ser-hi i on més ben tractat era en anar-hi.
A la meva dona tampoc li feia cap gràcia. Em preguntava de forma insistent i reiterada per què sempre havia d’anar jo a solventar els problemes d’altre...que si no hi havia cap americà bo, de tants que n’hi ha per a tot. Jo me la mirava i el meu silenci ja li donava a entendre que calia anar-hi. Era professional com jo i coneixia els meus mèrits.
El Ministeri d’Interior havia demanat al meu laboratori ajuda. Un nou virus s’escampava pel nord de la Xina, afectava a l’esser humà i, tot i que no semblava tant virulent com el coronavirus de feia dos anys, els xinesos volien evitar crear pànic i trobar la solució abans de que es fes més transcendent el problema. Les primeres investigacions indicaven que l’individu hoste inicial en el qual havia mutat el virus, podia ser en una granja de la regió de Heilonjiang on havien clonat amb èxit vint exemplars de la raça Holando argentina, la més estesa en aquella zona del país donades les fructíferes relacions comercials entre ambdós països en matèria de bestiar boví. Relacions que, admeto, en part m’havia dedicat a potenciar en els primers anys d’aquesta dècada.
Amb la força i determinació que dona saber que era, en part, en mans meves evitar una pandèmia mundial i amb la mateixa inquietud que feia tremolar les paraules de la meva dona en acomiadar-me, vaig pujar a aquell avió militar que em duria,sense escales, a Harbin.
Vaig ser rebut amb notables mesures de seguretat i la diplomàcia pròpia d’un important polític. Els militars que m’acompanyaven varen restar a l’avió i em deixaren en mans dels militars xinesos, més baixets, i de nombrosos individus vestits de negre que m’escortaren fins un cotxe. Dins ell, m’esperava un membre del Ministeri Xinès de Sanitat, que parlava un perfecte anglès, i dos militars farcits de condecoracions de vistosos colors en les muscleres i solapes del seu uniforme verd.
M’explicà que em portaven directament a un hospital de campanya que havien construït a la porta de l’explotació bovina sospitosa de ser font de la infecció que havia afectat als veïns d’aquella comarca, l’estat dels quals no em podia comentar. En aquell feixuc viatge, en tant tenia poc de plaent, em va agrair la meva presència unes deu o dotze vegades, les mateixes que afirmà amb convenciment que d’aquest afer, era millor que els americans no en sabessin res.
Era de bon matí en arribar a l’hospital. Sabedors que havia pogut dormir bé i força durant el viatge, van donar-me el temps just per a una breu higiene personal abans de posar-me a treballar.
La porta de darrera de l’improvisat hospital donava just davant de la granja on una vintena de exemplars de vaca argentina clonada trescaven lentament i coordinada en un espai petit on les havien encabit, envoltades de pantalles de flux laminar, llum ultraviolada antisèptica, teles esterilitzades, diferents tipus de subministradors de sabó germicida i molts estris per evitar qualsevol contacte dèrmic amb aquells animals. Molts xinesos baixets ocupaven el llindar de l’esmentada porta. Cap n’hi havia més enllà d’aquest. Sobre la munió de caparrons en destacava un, que sobresortia i semblava il•luminar aquella gris situació amb la seva presència. Era la Patricia.
Sempre havia estat admirador de la Patricia, la millor biòloga experta en bestiar boví que hi havia a l’Argentina. No sols perquè els seus coneixements i esperit investigador era excel•lentíssims i clarament reconeguts arreu del món i de la comunitat científica, sinó també perquè, malgrat la seva joventut, sabia explicar-los amb aquella cantarella característica dels millors rapsodes del seu país, abonat a la filosofia més “underground” i poètica màrtir pròpia del tango.
Admeto també que aquesta capacitat retòrica era embolcallada per un cos superb: unes cames llargues amb to muscular d’atleta, unes sines perfectament arrapades amb harmonia a un tòrax que coronava una cintura de circumval•lació molt estreta i una cara feia embadalir a qui l’escoltava, ja pres de la seva dicció i els seus coneixements.
Ningú coneixia millor aquelles vaques, aparentment sanes, que la Patricia. Els meus coneixements en patògens bovins era contrastat. Així que, després d’una discreta abraçada, dificultada per aquella roba plastificada, de tacte lliscós i difícil d’ajustar, ens varem posar a la feina just després de les paraules
-“Estoy feliz que estés aquí”- va dir-me fluixet i a cau d’orella.
Varem travessar un passadís que funcionava a mode de sala de descontaminació. La recerca d’un possible reservori víric en animals sans fou complexa, feixuga, àrdua...prou dificultava per haver d’usar guants de major gruix dels habituals en un laboratori d’investigació, ulleres que s’entelaven i una mascareta que feia giragonsar amunt i aval el propi alè, que paladejaves un i altre cop.
Finalment, en fer la tinció corresponent al fluid extret de la via biliar d’un dels exemplars, trobarem indicis d’un virus que podia ser el patogen que buscàvem. En sortir a l’avantsala i procedir a l’anàlisi de l’ADN, descobrirem un nou virus de la família dels coronavirus. I vaig recordar haver llegit, ja feia molts anys, que era molt apreciada en la gastronomia de la zona la bufeta de la fel de diferents animals.
Ens comunicarem amb l’exterior dient que havíem trobat el que havíem vingut a cercar i que el virus podia ser altament contaminant i que calia extremar les mesures de seguretat. L’animal que assenyalàrem amb una creu vermella al llom seria sacrificat i curosament i exhaustiva examinat. Una mostra de virus mutat pur permetria fer-ne una vacuna.
Ens dirigirem cap a la porta que separava l’avantsala de la granja, hermèticament segellada, del passadís posterior a l’hospital. Una mirada cap a la Patricia em confirmà que ambdós sabíem que no podíem sortir així. Vaig agafar el telèfon intern que penjava d’una lateral de la porta i els vaig dir a aquella colla de xinesos que s’apilotonava a l’altre costat de dues finestres d’ull de bou que tenia la porta, que nosaltres dos havíem de deixar la roba a aquell costat del passadís i que calia tenir un sistema de dutxa i sabó de potencia antisèptica alta abans de retornar a les estances de l’hospital.
Un d’ells va donar unes ordres i tots sortiren ràpidament en direccions diferents, proferint diferents crits inintel•ligibles a la meva oïda.
De seguit varem observar com aquell grup d’atrafegats xinesos començava a fabricar un sistema de dutxa envejable per a qualsevol laboratori de casa nostra i en temps que seria, sens dubte, rècord.
-“Bien...ya sabés lo que tocá” - exclamà la Patrícia
I es va començar a treure aquella feixuga roba protectora d’infeccions. De forma lenta, en tant sabia que encara no havien acabat la feina a l‘altre costat de la porta, però decidida, a ritme constant. I mirant-me.
I jo clar, vaig procedir també. En breu temps, varem quedar nus, encarats a aquella porta amb ulls de bou. Inicialment sense gosar mirar-nos...però els xinesos no finalitzaven la feina amb la promptitud esperada, i els nostres ulls varen raspallar els nostres cossos.
Vaig notar una coneguda tibantor. La Patrícia va abaixar la mirada per observar, amb ulls científics espero, el meu membre.
-“Vaya, vaya...valió la pena el viaje” – va dir amb arrossegada pronuncia i quasi xiuxiuejant.
I va apropar la seva ma, a prendre mesures. En aquell moment sonà el telèfon penjat del lateral de la porta.
-“Ja poden travessar- ens indicaren en anglès- el sistema de dutxa te un dispositiu per ensabonar que es prem amb el boto vermell i una per aclarar que es prem amb el verd. Hi ha sabó addicional. Nosaltres ens situem darrera la porta que veuran al final de l’habitació creada. Quan estiguin avisin prement el boto gros de color taronja i els obrirem”
Varem creuar i de seguit l’aigua ens regalimà per tot el cosa, acompanyada d’escumós sabó, que malgrat el seu olor medicinal, no era desagradable.
I ens començarem a dutxar. Sabíem com era el procediment: no deixar cap racó sense la dosi corresponent de sabó. L’aplicació tòpica fou exhaustiva i tècnica...primer cadascú, amb mesurada precisió. Després, per evitar deixar cap centímetre dèrmic sense llustrar, l’un a l’altre. Fou correctament aplicat antisèptic sobre el seu tors, les meves espatlles, les seves sines, les meves cuixes, els seus glutis...els colls, les galtes, els cabells, les palmes de les mans, les plantes dels peus, els raconets dels dits.
Semblava, per la remor exterior, que els xinesos pensaven que potser trigàvem massa. Ens preguntaren si estàvem be. Nosaltres responguérem que havíem de ser conscienciosos amb l’ higiene.
Ja cap la fi, decidirem donar-nos doble dosi de sabó en aquelles parts més nobles, el meu membre, que en tant dimensionat en tota la seva extensió facilitava no deixar cap mil•límetre sense netejar, i tota la seva sinuosa regió púbica.
Una estona després, penso mes llarga que la que havien necessitat aquells xinesos per muntar els sistema de dutxa de seguretat, vaig prémer el botó taronja.
En obrir-se la porta una munió de petits ulls xinesos volgueren sortir de les seves orbites per posar-se sobre la nuesa de la Patrícia. Ella, primer, es va posar vermella, però tot seguit, amb argentina desimboltura i sabedora que no la entenien, va dir:
-“Gozen, señores, gozen”
Un cop examinada la insigne biòloga i temorosos de perllongar en excés la observació, les mirades varen dirigir-se, amb idèntica estupefacció, cap a mi. Jo mantenia una formidable erecció. Entenc que els va semblar majestuosa, sobrenatural i magnifica, d’enorme magnitud. Ho corroboraren les següents paraules de la Patrícia.
-“Viste!!! Nunca habían observado semejante monumento”
I després de dir això, donà un parell de suaus copets al meu gland rosat.
Els xinesos ens cobriren amb unes mantes que donaren als nostres cossos reconfortant calidesa i ens acompanyaren cap l’indret on hi havia les nostres pertinences i roba.
No vaig tornar a veure a la Patricia ni a la sortida de l’hospital ni posteriorment. No ens demanaren cap opinió col•legiada. Des de la petita habitació on m’havia vestit de nou, vaig ser conduit a l’interior d’un cotxe negre que em dugué cap a l’avió militar que m’esperava a la mateixa pista on havíem aterrat. Pel camí, el delegat del Ministeri de Sanitat Xinès que parlava angles, m’explicà que un cop identificat el reservori del virus, procedirien a fer la recerca epidemiologia de les vies d’infecció, aïllar als afectats i contactes i fabricar la vacuna, que amb la nova tecnologia xinesa pensava que no trigaria mes d’un mes en poder ser usada en la població.
No va haver-hi cap pandèmia.
En les següents setmanes vaig rebre diferents regals procedents de la Xina, una carta d’agraïment pels serveis prestats i per a discreció i un abonament per a la llotja del camp de l’Espanyol.
De la Patrícia, cap notícia...però ja la trobaria en algun congres.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: