La ferum del boví noruec (o més episodis trasbalsants d'un zootecnista de remugants)

Un relat de: Rubi
Sempre he estat del parer que les oportunitats cal aprofitar-les, especialment les financeres i les que neixen a conseqüència de la insospitada deriva alterna d’un pla pre-establert, fruits de l’error, d’allà on res esperaves trobar però en surt més del que havies intentat cercar.

I fins aquell agost del 2018, m’havia anat be en no deixar escapar cap d’aquestes oportunitats. En aquells dies, però, no vaig estar prou amatent, prou a l’aguait.

Un empresari noruec, preocupat pels efectes i especialment les causes del canvi climàtic, s’havia adreçat al nostre laboratori per a que fabriquéssim un nou medicament. Temps enrere havia construït i noliejat un vaixell que durant anys investigà les conseqüències marítimes de l’escalfament planetari global. També havia dipositat en l’estratosfera diferents satèl•lits que mesuraven les constants vitals del microones terraqui.

Però l’havia trasbalsat saber que una part no menyspreable de la variació del clima era causada pels eructes o les ventositats del bestiar boví. Fill de granger, coherent amb el fet que foren aquests animals qui li aportaren els primers euros que constituirien la seva fortuna, no volia que formessin part de les tribulacions que li sobrevindrien a la raça humana per persistir en el planeta tot destruint-lo alhora.

Així doncs, ens proporcionà una notable quantitat de diners, en forma de fos d’inversió sense fons, per trobar un medicament que disminuís o millor eliminés el metà de l’aire expel•lit pels remugants. Amb les conegudes limitacions pressupostaries, la nostra, mundialment coneguda, línea d’investigació s’havia centrat sobretot en les modificacions dietètiques de l’esmentat tipus de bestiar. Però amb una bona subvenció, era més estimulant treballar en noves hipòtesis.

No vaig trigar mes de tres mesos en comunicar al nostre mecenes que havíem trobat el “primperan” que havia de salvar el planeta. Una medicació que, mesclada amb l’aigua que es donava al bestiar, convertia el metà en un clatrat inert hidròfil i per tant, eliminat amb la femta de l’animal en forma liquida, inofensiu per a l’aire del globus terraqui.

Havia usat també, i sempre pensant en la millora de les condicions de treball dels nostres companys, extracte de feromona de ximpanzé africà per a fer mes agradable l’olor de les ventositats dels bovins, que amb l’extracció del metà, sorprenentment però evident, empitjorava per a l’olfacte humà. En podríem dir, un efecte advers, mitigat però per aquest derivat hormonal, que, val a dir-ho, havia estat motiu de la meva tesi doctoral.

Així que, amb les calors d’agost, vaig desplaçar-me cap a Noruega. Òbviament, el nou producte havia de ser provat en les granges del nostre inversor.

Un cop a les instal•lacions, d’escrupolosa higiene i emblemàtica confortabilitat per al animals, em la rebre la Reka, la directora de l’àrea veterinària del nostre “soci”, a qui coneixia de nombrosos congressos en els que sempre tenia la costum de interpel•lar-me en públic per la metodologia de la nostra investigació. En tant mai havia aconseguit fer-me dubtar en cap de les meves ponències, vaig ser rebut per una salutació amb una lleugera i quasi imperceptible elevació de la comissura labial esquerre i un contundent:

-“Celebro tenir-lo aquí amb el producte que li varem encarregar. Esperem sigui eficaç i no sols fum d’encenalls. Caldrà provar-lo ja”

I aquesta sorneguera elevació comissural, és el més a prop que mai l’havia vist de fer una rialla. Tenia el càrrec que ocupava de feia 12 anys per la seva tenacitat, rigor, fermesa i determinant duresa en el tracte amb els seus subordinats. El seu metre vuitanta i una musculatura ferma treballada sense descans en el gimnàs que tenia l’empresa, feia qualsevol de les seves ordres, d’innegable execució immediata.

L’endemà varem provar el medicament. La Reka m’esperava a primera hora del matí en una de les quadres més grans de la moderna granja. En ella, sis exemplars vaca Telemark, la millor raça noruega, animals dignes de guanyar un concurs de qualitat, com, pel que hem vaig fixar, eren tots els de la producció.

-“Endavant, catalanet. Entri aquí i donem a aquestes bèsties la poció màgica”- m’espetà.

Vestia amb un pijama d’experimentació blau, d’aquells propis dels quiròfans, entenc triat per limitar en el màxim qualsevol contaminació externa. També unes botes altes negres,de goma, guants també de goma fins el colze i ulleres protectores. Assenyalant un penjador situat darrera la porta, em va convidar a abillar-me de la mateixa manera.

Vaig entrar a la quadra i entre tots dos donàrem la solució líquida als animals, que ingeriren sense cap gest de contrarietat, cosa que em refermà que havia encertat en els components per assegurar un bon gust.

I varem esperar. Calia mesurar quin tipus de gas expel•lia el recte dels bovins. Precisament per això hi havia en el sostre de la quadra una cúpula equipada amb sensors químics, de factors físics com la densitat de l’aire, pressió i humitat i també càmeres que enregistrarien tot el procés. Una situació experimental controlada.

En aquesta espera, en un moment aparentment no important, vaig apropar-me un moment la porta d’accés a la quadra per recollir el meu ipad, on acostumo a fer les anotacions dels experiments, i que havia deixat allà per carregar el medicament en els recipients usat per a la seva administració.

Fou en aquell instant quan els sis exemplars mugiren a l’hora, en un so contundent, harmònic, coordinat i trasbalsador per la seva potència. Els massissos facials del animals canviaren per complet de color cap a un to groguenc hiperbilirrubinèmic i totes les vaques recularen, amb les potes de darrera tremoloses, aixecant la cua i formant un cercle al centre del qual hi quedà atrapada la Reka.

Vaig preveure, i conseqüentment exclamar un crit,el que anava a succeir. Un crit d’alerta cap a la Reka...però que li va arribar tard. A l’uníson, els culs d’aquelles bèsties alliberaren un gas verdós, dens i de volatilitat lenta, acompanyat d’un perllongat soroll de contracció còlica i d’una ferum que, contràriament a la resta d’esdeveniments, no em va pertorbar gens ni mica.

Instintivament vaig acotar el cap, esperant dissipés el núvol tòxic. En aixecar-lo de nou, el cap, vaig notar certa tibantor en el pijama per als experiments que m’havia posat. Alguna cosa se m’havia aixecat també.

En alçar la mirada vaig veure la Reka, recolzant les mans en les dues parets que conformaven la cantonada de la quadra, agenollada i amb la cara amagada sobre el seu tors. Havia perdut les ulleres i semblava mes despentinada que a l’inici de la jornada.

Les besties, amb una fàcies de felicitat quasi humana, mica en mica s’esbargien per la quadra.

La Reka va aixecar la cara, mostrant un somriure impropi d’ella, que li abastava els dos extrems de les galtes fins empetitir-les i que mostrava la seva curosament cuidada dentadura (fet que no havia pogut constatar fins avui). Els seus ulls,perduts, eren colrats d’una eruptiva vermellor, les seves jugulars ingurgitades i el seu pols temporal retrunyia com el tambor que governa els remers a les galeres. A mateix temps, respirava de forma profunda, sorollosa i impulsiva, com si volgués projectar les seves sines més enllà del seu tòrax.

Em va mirar i se’m va abraonar, amb tal violència que la meva reacció fou creuar la porta de la quadra i tancar-la just darrera meu, deixant-me fora de l’abast d’aquella impetuosa escomesa.

Sense deixar de mirar-me, fixament i ferotge, es va començar a treure els guants de protecció de goma, lentament però compassada, un desprès de l’altre. Posteriorment les botes i , alliberada dels teixits mes resistents, va començar a esquinçar el pijama d’experimentació, que per ser d’un sol ús, era d’una tela molt mes feble. Finalment, també es llevà la roba interior, fins quedar-se nua.

Feia voleiar les seves calces una i altre vegada, ensumant-les i mirant-me desafiant, rient estridentment. I mentre la meva mirada seguia les giragonses d’aquella peça de roba interior íntima al voltant del seu dit, va topar amb les mirades dels bovins... vaig apreciar clarament com tots sis seguien tota aquella coreografia eròtica amb atenció i notòria mirada de complaença.

En desviar breument i transitòria l’atenció vers a ella, la Reka va aprofitar tan greu descuit per atansar-se cap a mi i amb la tensió i precisió d’una pinça quirúrgica, va passar la mà entre les reixes de la porta de l’estabulari per obrir un forat en el pijama protector, arribant en fraccions de segon sota el melic, on residia la meva verga, encara ingurgitada per l’efecte del gas expel•lit pels remugants. I començà a sacsejar-la. Extranyament immune, vaig aprofitar la posició zenital de la novena sacsejada per, fent retrocedir la pelvis, alliberar-me d’aquella mà aferrada al meu membre.

Perdut el seu objectiu, la Reka em mirà fixament, somrient maliciosa, amb la mateixa dilatació pupil•lar que vaig observar en els ximpanzés de Nigèria dels quals n’estudiava les seves feromones i hàbit reproductiu en la meva tesi doctoral.

Assegurant-me que la balda de la porta fos posada, vaig anar a la recerca del personal sanitari de suport que ben segur tenia la instal•lació. El que va passar després dins aquella quadra va quedar gravat en les càmeres que s’havien col•locat a la cúpula per gravar l’experiment, però mai ha transcendit. Cap treballador de l’empresa n’ha fet mai cap comentari ni n’ha penjat cap fragment a “youtube”.

El medicament no ens el varen comprar. Varen argumentar que els efectes adversos sobre els treballadors que alimenten el bestiar i en netegen les excrements eren massa imprevisibles, que no passaria els controls de les agencies reguladores.

Però, com us comentava, allò va ser una oportunitat perduda. I ho vaig entendre mesos després, quan l’empresa KrØKKe va llençar una línea de productes cosmètics amb un perfum que va aconseguir ésser record de ventes ja abans d’iniciar-se la campanya de Nadal. La Reka, directora d’aquesta nova línea empresarial, va ser portada del primer numero de “TIME” de 2019.

Nosaltres havíem patentat el nostre producte farmacològic...però no els seus efectes adversos inesperats.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: