La presó

Un relat de: DJG
Cadascú té el seu propi concepte de presó. Per cada persona pot significar una cosa diferent. La majoria ho perceben com un lloc. Quatre parets. Però no hi ha altre presó més terrible, més inhòspita, insoportable, perturbadora i fosca a parts iguals com un mateix. D'aquesta presó ningú en parla. No te'n poden ajudar a sortir. No pots recórrer la decisió de que se't privi de llibertat perquè no hi ha ningú que t'hagi privat de llibertat. Ets tu mateix i contra això només hi ha una persona que et pugui ajudar. Tu. Aquesta presó no és falta de llum ni tampoc de llibertat. Aquesta presó la portes dins. T'epeny molt fort, molt fons, molt endins. No en pots escapar fàcilment. T'acompanya vagis on vagis, facis el que facis. Lluitar contra aquesta és quasi tan complicat com descobrir com escapar-ne. Els barrots són tan resistents que et retenen. Sí, tots tenim la nostra pròpia presó. Com sortir-ne? és gairebé tan complicat com entrar-hi. L'opressió, la falta d'aire, el sentiment d'ofec, de soledat, de necessitat de vés a saber què et recorden que ja podries estar a la muntanya més alta o al continent més llunyà que la teva llibertat seguiria tan diminuta que et preguntaries si quep la possibiltat que existeixi, de recuperar-la si és que mai ha existit. Nosaltres mateixos som el nostre pitjor temor, som la nostra pitjor garjola, una garjola que ens fabriquem a mida, a vegades per protegir-nos, d'altres perquè la necessitem.
Per més que buscava i buscava, la Maria no sabia trobar la sortida. Aquell estiu faria ja els disset anys. N'havien passat ja quatre desde la mort del seu pare. N'havien passat quatre des que no va saber encaixar aquell cop tan dur; psicòlegs, psiquiatres, pedagogs... ja havia perdut el compte de quants professionals havia visitat perquè l'intentéssin ajudar. Un dia, la seva mare, en un últim intent desesperat de trobar respostes la va portar a un psicòleg que es deia que era una eminència. Quan la Maria es va assentar davant seu, a la seva consulta, el psicòleg es va apujar les ulleres amb el dit índex, va fixar la mirada en la jove que tenia davant i el primer que li va preguntar va ser: I bé, quan creus que podrem sol.licitar-te el tercer grau?

Comentaris

  • La teva opinió és important...[Ofensiu]
    Nil | 23-03-2020

    Comentar et roba tant de temps com escriure un relat. L'aventatge de que et comentin , lo més valuós, és que et sents escoltat i a vegades admirat, et sents forma part d'un grup de gent amb qui comparteixes emocions, bellesa i també fantasies. Si et comenten existeixes i aquesta visibilitat facilita que la gent pugui tenir nocions del teu treball literari. Tampoc has de comentar a tothom... jo comento els que em comenten, i algun cop algun que no, però la manca de temps em fa tenir preferències pel que es prene la molèstia. Tots mereixen ànims, suggerències i per descomptat també reprovacions i critiques constructives... És part del joc. Jo personalment tinc uns comentaristes que els mimo per què me'ls estimo per com escriuen i també per com em sacsegen emocionalment, fent-me veure subtileses de la meva obra poètica que per mi mateix jo no les sabria veure o caure-hi pas. No comentar és fer el sord i potser també el mut. Amb lo bonic que és compartir...Salut, Nil.

  • Gràcies[Ofensiu]
    DJG | 23-03-2020

    Ostres Nil! moltes gràcies!! no comento per falta d'humilitat sinó perquè no paro gaire per aquí; només entro quan tinc alguna idea al cap per publicar... i hi ha tants relats i relataires que no sabria per on començar... evidentment no sóc jo la de la foto però tan m'agrada com em defineix una micona. No l'he vist aquesta peli que dius...
    Gràcies
    ja em passaré pel teu perfil
    salutacions

  • Entre barrots.[Ofensiu]
    Nil | 23-03-2020 | Valoració: 10

    Primer de tot vull donar-te la meva enhorabona per haver triat aquesta foto de perfil com a identificació teva, a pesar de que, potser no ets tu. És una foto que s'adiu molt amb el teu tarannà literari... Precisament ahir, aprofitant el temps de confinament a casa, vaig veure una excel·lent pel·licula, de la biblioteca: On body soul de l'hungarès Ildikó Enyedi. La protagonista, l'acriu txecoslovaca Alexandra Borbély, en certa manera m'ha recordat a tu... vull dir a la teva foto de perfil, en el personatge que representa. I tot seguit passo a comentar-te el relat....a pesar de que tu no perds el temps o no t'interessa comentar a ningú. Tant fa! T'adverteixo que comentar és un art i no tothom ho sap fer i també és un acte d'humilitat i consideració devers els altres... El teu relat La presó, em sembla magnífic per com està escrit, no t'entrebanques ni et et repeteixes, no mostres ni el més mínim borrall de cursileria. Tot ell és exacte, precís punyent, colpidor i summament profund. Si!, tens raó, no hi ha forma de trencar els barrots, potser doblegar-los, però no pas serrar-los. Sols quan dormim l'ànima esdevé lliure de la presó de la carn, de les normes socials i dels fantasmes d'un mateix..., aleshores si....!!! Salut, Nil.

  • Presons[Ofensiu]
    SrGarcia | 21-03-2020

    Això m'ha recordat el comentari d'una dona a la pel·lícula "La lletra escarlata": "No l'hem de posar a ella a la presó, hem de posar la presó dins d'ella".
    Molt real, certament.

  • FORA DE CONCURS[Ofensiu]

    NO ADMÈS A CONCURS

    Benvolgut relataire, has clicat a la pestanya de participació del X Concurs ARC de microrelats a la Ràdio ANIVERSARI, en penjar el teu relat, i creiem que ha estat un error.
    Un cop revisat hem vist que no compleix les bases del Concurs, en un o diversos d’aquests casos; en categoria literària, en temàtica, en llargada o fora de temps.
    Si la teva intenció és participar, et demanem que el pròxim cop ens enviïs un microrelat que s'avingui a les bases del concurs.

    Moltes gràcies!

    Associació de Relataires en Català (ARC)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: