La musa i el poeta

El poeta diu: de mi

seràs de mi fresca i humida
deliciosa maliciosa
seràs el bressol d'aquell nin
que dorm plàcid i subjecte al son
seràs de mi una imatge caiguda
un eixam blanc de mosques
que precipita l'instant velat
a l'excrement ferit
la teva olor fecunda, de mi
excitada i tendra
de mi els teus cabells
pètals pansits de flor poruga
de mi l'amnèsia lenta,
les bases aritmètiques
d'un bes tancat
o bé la febre de la bèstia cega
que et guaita verge d'amagat
i de mi
trista agonia que et creix al llit
cromatisme d'estimada
envejo el teu esclat indolent
singular, mirall de dolors
de dèries dansades...

I al mateix temps quan queia,
que m'empenyies al salt infinit
vaig cridar-te:
de mi ho seràs sempre,
amb relat o amb poesia
dolça i malalta de seny
metàfora ambigua
ridícula i gris
prenyada d'algú
que et crema tan lent
i et fa el plor violent i tant
i tant més,
però et demana perdó
sacsejant tot el vers
per voler-te fer seva.

...

La musa respon: de tu

Fugint de tu i del teu vers
de la teva malaurada malenconia
que a totes hores em busques
a tu renuncio, esgotador expert
del teu plany cansat, metàfora estúpida
fins els impulsos d'altes hores
un cos que s'incorpora
ments buides de l'inútil més brillant
visions de crits i de silencis
tot un déu, una religió que et sabies
confidències de matinada
i pregàries de sota mà
al capdavall em prens el coratge
d'un cos dolç i bell
cauré de tu d'aquí no gaire
enigmàtic i gens complaent
meva la sort de ser teva!
folla i maquinal
accentuada pels teus mots
i terriblement malmesa,
autor dels malsons
de tu n'era presa en cos i ment
quan una nit, tombada la fosca
vaig defallir davant la pàgina
grisa, de socs, de paraules
d'un tot inexpert
segellant-me les anques
de mots, de tants més
que no en volia i vaig cridar
prou!

De tu renego ara i per sempre
descolorida i comentada amb turment
per la ploma assetjada
escriu, plora'm fluixet
o a gran trets si s'escau,
que de tu ja no en sóc
i no en seré més.