La dona que escriu

He estimat, estimo, amb aquella por de morta. Escric amb el pols despietat de la dona boja, de la dona que escriu. De què parla aquella dona? Què és el que explica amb la seva enfurismada prosa? És estrany, quan camina per l'avinguda, on la llum emmalalteix on sempre, els matins, on es plora amb el color d'incendi, on abans del crim, resta esperant ingènua la poesia. I de quina manera l'envelleix i la desvetlla el blanc! El trau vermell de la veu quan es llença del far i oblida. Com jo. I somia, somia en l'ahir, l'hora perduda a mans del temps. La desconeguda. Escriu, escriu amiga meva, escriu! si és que com jo no coneixes cap altra forma de viure. Serà sempre puntual a l'immediat retorn, serà la que viu vora els arbres ben arrapada als fongs, la que estima els suïcides del rocam, els que esperen el torn. La que pensa en la terrible i bella mort dels dinou anys, perquè els dinou són poesia. Son tan bells! Una mena de tragèdia, podria conservar-los sense ser-hi, com un record futur, agradable i tendre dins un pot petit de pintura. Ara encara pot escriure dels dinou, després serà impossible. Després, la seva veu en vers, ja no serà ella. Escric, he estimat, estimo amb aquella horrible por de morta. A vegades m'esclata una corda de violí entre els dits, i faig un crit. Però no hi ha ningú a casa, només el campanar de l'àvia que conta les morts als aparadors de la ciutat, l'absència en mi mateixa. I ploro la mort dels desconeguts al buit d'uns ulls corcats, com m'agradaria renéixer cada dia del mar.... però està la por, la por terrible, la por d'escriure que em queda travada, nua, damunt aquella corda que es va perdre als meus dits, per damunt dels llençols, a la puntada fresca del coixí si em cus violetes damunt els llavis, al front... les flors em ploren records blaus, aquells que sempre han estat allà, però que realment, mai existiren.