La merda de les adiccións.

Un relat de: tapisser
El llindar de la dependència es mou, és com els números d'una balança indecisa que no sap dir-te si peses noranta-vuit o cent quilos i mig.
La tolerància a una substància no és el mateix en el cos del Celdoni o en el d'en Pau, en ambdós casos a una ingesta igual, posem de vi o de fulles d'erythroxylum coca, la reacció física és molt diferent i ja no diguem si la coca està manipulada químicament.
De tota manera, aquesta dependència és certa i entre l'un i l'altre existeix.
Avui per raó de les rodes zodiacals, es compleix una onomàstica d'aquelles que si aquest parell foren Sants (que no ho són) tindria novena.
Fa sis anys que es varen conèixer en un restaurant vegetarià, que no vegà. Hi havien concorregut cada un per raons ben diferents.
En Pau estava de Rodríguez, la seva companya havia hagut de marxar al poble dels seus pares per no sé què d'uns medicaments que no trobaven a cap farmàcia i ella, en ser metge, podia canviar la medicació, per una altra diguem-ne, més comercial.
En Celdoni sopa cada nit fora de casa. Ha fet un Excel que confirma que sumant les despeses d'aigua, d'oli, de gas... surt més econòmic fer els àpats fora de casa per una persona que, com ell, havia pres l'opció de viure sola. Ha afegit a la columna de despeses, l'aigua de la comunitat, el llum de l'escala i l'IBI de la casa perquè el resultat sigui més favorable als seus interessos que com podeu imaginar són trobar-se al plat a taula.
La veritat és que és un negat per la cuina i el seu repertori culinari no va més enllà d'uns ous ferrats de llauna.

Tots dos, sense conèixer-se, han decidit sopar fora.
Cadascú, des de la seva taula, en racons oposats del restaurant vegetarià, que no vegà, varen demanar el mateix plat: Farinetes de fajol.
La cara d'en Pau en veure al cambrer amb l'olleta de fang dirigint-se cap al menjador, era el mirall on es reflectien cada un dels aromes que desprenia la delícia que, a poc a poc transportaven cap a ell.
El mirall es va esberlar quan el cambrer, molt professional, portant un braç a l'esquena i a l'altre el plat, seriós, va passar de llarg, va aturar-se a l'altre racó del local, davant d'en Celdoni i com si fos l'Àngel de l'Anunciació li va dir: La farineta de fesoleeeet (allargant la lletra e) al mateix temps que amb un gest estudiat destapava el recipient i amb un somrís a la cara, ensenyava una renglera de dents sospitosament blanques.
Poques vegades havia algú estat esperant amb tanta complaença un menjar.
Al Pau li agradaven moltíssim les farinetes i gairebé ja les tenia coll avall quan el senyor que servia les taules, sortint de la cuina amb gest contrariat, es va acostar a la taula i li va dir: no en queden de farinetes ni de fajols; si el senyor vol, li podem fer una sopa de sobre, això si, vegetariana, que no vegana.
L'expressió de buidor d'en Pau va estar rebuda a l'instant amb el gest d'ofrena d'en Celdoni el qual i des del seu racó envoltat d'aromes, li feia un moviment amb la cullera perquè s'acostés i es partís amb ell la menja anhelada per tots dos.
Des d'aquell moment, gastronòmicament entranyable, va néixer la dependència que abans us he explicat.
Varen intercanviar telèfons, eixugamans i mirades de complicitat.
Varen quedar al vespre següent.
A partir d'aquella data havien passat sis anys. Sis anys de fajols que havien creat uns gasos còmplices, a més d'una afinitat en llurs anus que els hi donava, als dos amics, una forma semblant de caminar. Més que caminar, saltironaven.
El vincle és tan fort, que com dos amants inventen excuses per trobar-se a deshores de la feina sobre tot en Pau el qual ha de fer servir la justeta imaginació que té perquè la seva doctora no sospiti de les absurdes raons amb les quals la vol fer passar quan arriba tard. Un dia que si l'han abduït uns extraterrestres amants dels fajols de Santa Pau, un altre que si s'ha trobat en Rajoy i l'ha reptat a una carrera o que ha agafat un taxi que resulta que era el cotxe aquell de "regreso al Futuro"....
De fet en Pau no ha tingut mai, malicia...

El que senten ja no és amistat; és dependència, tots els minuts de totes les hores del dia tenen el cap un dins l'altre i l'altre dins d'un.
Com avui han quedat tots dos, en el "seu" restaurant de sempre, vegetarià que no vagà, per celebrar el sisè aniversari de la seva relació, en Pau s'ho ha fet venir bé per parlar amb la seva senyora del molt que dos companys de feina, que ell gairebé no coneix... (cop d'ull amb ell mateix) depenen un de l'altra (ullet convençut de què no l'enxampat). La dona, com és metge, li ha parlat de quantitat de centres de desintoxicació dels quals va recollir publicitat a l'últim congrés celebrat, com no podia ser d'una altra manera, a Gijón i li va dir que després li passaria la informació.
Un cop varen ser conscients que aquesta situació d'addicció els perjudicava, dimarts tarda, dilluns no ha pogut ser perquè en Celdoni tenia classe d'esgrima, han quedat amb un terapeuta que te la consulta a prop del barri, on per no estar massa allunyats l'un de l'altre, s'havien mudat tots dos, en Celdoni sol i en Pau amb la doctora.
Menys dormir, ho feien tot conjuntament, inclús es varen encomanar el xarampió de tanta compenetració com tenien o també pot ser de tantes hores com estaven junts. No sé.
El temps de convalescència, comú en ambdós casos, els va fer veure que no eren res l'un sense l'altre i va servir per impedir que fessin cap activitat sols. Ni una. Un avorriment.

Una noia amb bata blanca, simulant l'uniforme d'una infermera, els fa entrar.
El bufette del terapeuta és ple de diplomes i fotografies, a les parets principalment.
Els fa passar a un despatx més íntim, que tots dos a l'una, veuen que és el del senyor amb qui havien quedat.
Ajustant-se les ulleres, i allargant la mà diu:
Hola, em dic Ramon sóc tertulià i el seu terapeuta.
En Celdoni es presenta i li encaixa la mà.
En Pau diu:
Hola, em dic Pau i sóc Celdoniadicte.
També encaixa la mà d'en Ramon.
Molt béééééé...
És un gran pas per una possible desintoxicació reconèixer la malaltia!
Respon en Ramon, com un elogi a la resposta d'en Pau, amb un toc de la pedagogia infantil que es fa servir en els llibres d'en Teo*.

En Pau s'ha posat una mica vermell per l'afalac, i triga una mica més del normal en desencaixar la mà que li ha allargat en Ramon.
Després de dos dies d'escoltar i escoltar, fent un gest d'assentiment de tant en tant i posar-se bé les ulleres per demostrar que no està adormit del tot, en Ramon els hi exposa la seva convicció que si fessin alguna sortida tots tres, posem a sopar, la situació de dependència de tots dos amics, potser, s'alliberaria una mica.
Com el sopar formarà part del tractament, els hi comunica que es deixarà convidar sense oposar cap resistència.
Es trobaran un dia que no sigui dimarts per evitar les classes d'esgrima d'en Celdoni. Queden per sopar. En Pau ja pateix pensant que li dirà a la doctora.
Un cop al carrer, el Celdoni comenta al Pau, que: vés!, quines confiances que es gasta el "senyor terapeuta"!, i ho diu així, amb aquest Rin tintin: "senyor terapeuta".
Plou i el passeig fins a les cases respectives convida a fer-se saltironant, cosa que ja els hi està bé, i potser també caminen una mica més junts que de costum.

El dia del sopar ja ha arribat i com sempre que queden el Pau ja hi és ben bé mitja hora abans de l'hora. Li ha dit a la senyora doctora, que amb uns de la feina havia d'anar a buscar el Sant Grial un cop pleguessin i no li podia dir del cert a quina hora arribaria.
Li ha semblat una explicació que no li donaria mal viure a ella tan justa com era i, una raó lliure de cap sospita.
O veieu com no ha tingut mai malicia?

Mentre espera, té el sentiment interior que el seu temple (el restaurant vegetarià, que no vegà) serà violat en la seva condició de cau íntim, refugi de la seva complicitat.
No haurien d'haver quedat allí.
No li dóna temps a desfer aquesta troca que ja ha arribat en Ramon, elegant, el cabell acabat de mullar en una dutxa ràpida d'aquestes que fem per sortir, pantalons marrons, jersei "shetland" groc i parca crua.
Vint minuts després arriba en Celdoni rondinant perquè sempre, per un motiu o un altre, fa tard. Avui ha estat un huracà en sortir de casa.
Tots dos, en Pau i el Ramon si que el troben una mica despentinat. Pero d'això a un huracà...
Escullen i demanen. Els dos amics siamesos, les farinetes de fajol. Sempre demanen això

perquè els hi agraden moltíssim endemés de com a homenatge a la seva coneixença.
En Ramon fa burla de la selecció, diu que les farinetes són un plat de canalla i que ells dos ja són granadets.
No saben si la burla forma part de la teràpia i el comentari els deixa un mal sabor de boca amb regust de prepotència. Ell es demana el Cuscús amb verdures i espècies. Com és sabut un plat només per adults.
(Aquesta moda de personalitzar els plats amb un article determinant davant, em fa gràcia).
Mengen, sense la complicitat d'altres dies, en Celdoni i en Pau separats pel rectangle de la taula, un enfront de l'altre, perden la intimitat de seure en angle que el costum dels anys els hi ha deixat.
Quatre ulls miren malament al terapeuta. La separació fa mal.
Parlen, i en Ramon, a cada paraula que surt de la boca dels companys en fa burla es riu de l'esgrima, del menjar vegetarià i també, perquè no dir-ho, del vegà.
No és odi el que transmeten aquelles mirades dels amics, en el fons saben que és per la seva cura.
El que no saben del cert és si es volen curar.

Demà tenen teràpia amb en Ramon. És la una de la matinada i en Pau vol marxar corrent cap a casa, no vol que la companya sospiti i creu que ja han tingut temps de sobres per trobar el Sant Grial. En Celdoni diu que prefereix fer un passeig per fer baixar els gasos dels fajols.
Mentre camina, en Celdoni pensa en el sopar, en el Pau, en en Ramon, en el Pau, en les burles, en el Pau, en l'esgrima, en el Pau, en el Pau, en el Pau.

L'endemà desperta amb una altra olor, les burles es tornen bromes, la prepotència en supervisió i els gasos han perdut la força i aquell aroma de camp. Tot es pot relativitzar.
A la tarda en Celdoni i en Pau queden en un bar, ja que d'aquí a una hora tenen cita amb el terapeuta, com hi ha temps, i hi van tot xino xano. Recorden imatges del sopar terapèutic, parlen del restaurant, dels seus preus econòmics, del temps... Com dos amics.
En arribar a la consulta la noia de la bata blanca obra amb els ulls plorosos, els hi demana excuses per no haver-los trucat i els hi diu que d'ençà que li han donat la notícia, que no viu.
La policia li ha fet saber que en Ramon era mort. L'han trobat a dos-cents metres de casa seva, a terra, amb un filet de sang que sortia de l'esquena d'una parca de color cru que duia posada. Era un foradet petit però fons, semblava el fet per algun floret sense botó de protecció.
Els dos amics es filustren. La mirada d'en Pau cau a un petit esquitx de sang que du en Celdoni al coll de la camisa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: