La màquina de la veritat

Escrit amb la mateixa essència d'un mal son. Desconcertes al lector talment com si l'Eva fos un tros de nosaltres mateixos. Barreges originalitat, perspicàcia, ironia, intel·ligència, humor… un sense fi d'imaginació que pessiga la ficció i la realitat amb un dit, com si fossin dos fils amb corrent. Ho dic per aquest relat i una ullada a d'altres que tens publicats.
Arreveure!

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

...s'alimenta de mentides, per processar-les i fer-les encara pitjors... però més rentables. Un relat genial que ens recorda que no hem de creure tot el que surt per la tele. M'ha encantat.

Una abraçada.

... però se m'havia passat aquest relat. Senyal que fa dies que tinc abandonada la pàgina.

M'ha recordat als primers relats que penjaves: enginyós, amb mala llet i lleugeret... entra molt bé i et deixa amb un somriure a la boca...

felicitats

Jordi

Un relat crític que et fa dibuixar un somriure (per no plorar oi?) als llavis.
Vols dir que tant avorriment televisiu, tanta vida d'altres a l'aparador i tanta veritat emmascarada no serà un "programa" per fer pujar l'índex de natalitat??? (això és una ironia que no ho és tant, jeje)

Trobava a faltar relats teus, company!

angie

L'Eva després de despertar al seu marit (que ja es veu que té un son prim i que va cansat perquè s'ha de llevar d'hora...) va i li diu aquella bajanada "que si els càstigs més cruels estan encara per inventar"... llavors satisfeta, es gira de costat, es queda tant ample i dorm de nou plàcidament. Al marit, pobre! la cosa li sona a amenaça; dóna voltes i voltes intentant aclucar els ulls i no pot. Es qüestiona què ha fet malament per merèixer una reflexió com aquella i quan finalment s'adorm, somnia i es veu a ell mateix com si sortís per una pantalla galàctica i gegantina, on observat per una audiència incalculable es veu obligat a sotmetre's a la prova del polígraf, mentre la seva dona el burxa fent-li preguntes i més preguntes...

Bona crítica de la perversió sense límits en què es mou gran part dels programes televisius esperpèntics, que ens vénen de les Espanyes a contaminar els nostres cervells.

Hola!

M'ha agradat el teu escrit, té un aire a Pere Calders.

Una mica parodia, ironia de salsa rosa i coses per l'estil.

És divertit.

En primer lloc, mercès pels teus darrers comentaris a "Empàtics". De fet, si que tens tota la raó quan dius que et recorda a "La metamorfosi de l'espiadimonis". De fet, ambdós relats van néixer com un de sol, que al final van experimentar una mitosi i van derivar en dues històries diferents, però en les quals encara es poden detectar elements comuns -com tu ben bé has fet-

Déu n'hi do amb el teu relat. Si hagués estat escrit tot just fa un parell d'anys tots haguéssim pensat "quina exageració fer del polígraf un aparell per a l'espectacle de masses". Però, un cop més, es demostra el vell tòpic de que la realitat pot acabar superant la ficció.

De nou, si l'haguessis escrit no fa pas gaire, t'hagués dit que ets un profeta. Si més no, al menys ara puc afirmar que ets un crític àcid d'una realitat esperpèntica.

Salutacions,

Carles