La llibreta vermella: Novè capítol: Corxeres i semicorxeres (primera part)

És hora de dedicar un capítol a la música, que sempre m'ha acompanyat al llarg de la meva vida. Essent com sóc de natural una persona que segueix habitualment les modes musicals, he begut en les fonts de moltes èpoques. Un dels meus primers records és sens dubte la gramola del bar del Casino (nom que li donaven a un bar i a un cine que hi havia al fons) desgranant en l'aire plàcid i malenconiós de finals de setembre, la melodia enganxifosa i acaramel·lada del "Long and winding road" dels Beatles, la seva cançó de comiat. Devia ésser l'any 1969 o 70. Jo tenia dotze anys i les notes melodioses, tristes i ensucrades d'aquell tema em parlaven d'una ruptura històrica. "Els Beatles se separen. Ho saps?" era la pregunta que anava de boca en boca de la mainada del poble. Estàvem commocionats i no coneixem la importància de l'obra del quartet de Liverpool, però que estàvem davant un moment històric era una realitat que no copsàvem amb amplitud, però de la qual n'intuíem la transcendència.

Mentre escric aquestes línies he posat el Youtube i estic escoltant aquells quatre peluts que varen revolucionar el món de la música. La seva qualitat ha estat reconeguda per vàries generacions. La seva separació va ésser per a mi una de les primeres experiències de la vida: Vaig aprendre que les coses tenen un principi i un final, fins i tot un conjunt que semblava que havia de durar sempre. Encara que, sobre tot, John Lennon va tenir, en solitari, una carrera especialment brillant, el "Yesterday", el "Let it be" i el munt de cançons alegres i frívoles que varen compondre formaran part no ja de la història de la música, si no de la pròpia història, ja que actualment és difícil trobar algú que no li agradin o li hagin agradat.

He estat testimoni del pas de molts estils i moviments musicals: El pop, el rock, el rock simfònic, el tecno. A partir dels anys 90 la música va deixar d'interessar-me fora d'algun conjunt o cantautor que ja triomfaven en anys anteriors o alguna cançó particularment ben encertada. Una menció especial però mereixen alguns conjunts catalans que varen destacar en aquesta època. És evident que Sau, Sopa de Cabra i Els Pets han elaborat música d'una alta qualitat amb cançons que avui ja són clàssics.

La meva primera joventut va coincidir amb el descobriment i posterior auge de Supertramp. El conjunt anglès està lligat indefectiblement amb els records de la meva primera colla i no puc per tant ésser imparcial. Per a mi, el "Breakfast in America" és un dels millors àlbums de la història de la música. El "Breakfast in America", el "Logical Song", el "Dreamer", el "Goodbye Stranger" són temes coneguts per mig món. Curiosament la portada de l'àlbum és enganyosa: Es pot veure a una cambrera americana, entrada en carns, amb el típic uniforme que coneixem per les pel·lícules, portant la carta de plats i una safata amb un got amb suc de taronja a dins. Al fons es pot veure la típica imatge de Manhattan, però si t'hi fixes bé descobreixes que les torres bessones són dues capses de galetes, els altres gratacels, piles de tasses i els molls del port de Nova York, forquilles i ganivets. En aquells anys es feien unes portades creadores, imaginatives, psicodèliques, pot ésser per la influència de conjunts com Pink Floyd, abanderats d'un moviment musical conegut com rock simfònic.