La foguera cremava amb fúria

La foguera cremava amb fúria, com si en aquella nit de bruixes i misteris una força desconeguda i antiga l'animés a consumir en un tancar i obrir d'ulls tots els mobles, exàmens, butlletins de notes, en definitiva, tots els trastos inútils que la gent li oferia en sacrifici.
El noi no era del poble, ni de la comarca, ell venia de la ciutat, gran i grisa, on els únics arbres eren els dels parcs i els carrers, domesticats, mutilats, esquifits, malalts.
Per això li agradava aquell poble, petit, antic, com una illa de gent enmig dels oceans de bosc pels quals navegava a pler, deixant-se endur pels seus corrents imprevisibles.
Un coet potentísim va esclatar fent el soroll de mil trons i inundant el cel vellutat de llum blanca, despertant-lo així de l'estat quasi comatós a què havia arribat per la ingesta desmesurada d'alcohol i...vés a saber què més.
Es va desvetllar, va mirar al seu voltant i va quedar captivat per una noia desconeguda que ballava incansable, ondulant el seu cos esvelt al ritme frenètic de la música.
La noia el va mirar i ell es va sobtar en trobar els seus ulls penetrants, del color de la mel, que destacaven en la cara prima i esmolada.
-Hola!
-Hola, d'on ets? No t'hi havia vist mai, per aquí.
-Visc per allí - va contestar ella, fent un gest que assenyalava indefinidament la vall.
-En algun poble d'aquí al voltant? - insistí ell.
-Més o menys - i va somriure enigmàticament.
-Ah, bé - no estava en condicions de resoldre endevinalles i va canviar de perspectiva -. Jo vinc de Barcelona.
-I no t'hi avorreixes, allí? Bé, el que és jo, m'hi angoixaria força... és clar que jo, en pobles una mica més grans que aquest, ja sento que m'ofego... -li va llançar una mirada furtiva i va dir -perdona, et deus pensar que estic sonada.
-No, no, què va, si a mi també em passa una mica el mateix, quan vinc aquí, amb tan poca gent, em sento, com t'ho diria... no t'ho puc definir, totes les llengües del món són massa pobres per poder- ho expressar amb una paraula.
-Què bé que parles! Que ets poeta, potser?
-No, no, jo...- PUMMM un petard va esclatar a uns escassos dos metres d'on eren.
-Cago'n la... què deiem abans de la gent?!-va exclamar ella, furiosa.
-Aquí no hi podem parlar tranquils, vols... vols que anem a fer una passejadeta per allí -va proposar ell assenyalant vagament el bosc - i parlem tranquils?
-D'acord - va respondre ella amb un somriure entremaliat.
Es van endinsar en el bosc i, tot passejant entre roures i alzines, van anar conversant, cada cop en un to més íntim i seductor.
Es van asseure en un tronc caigut vora una font que omplia l'aire amb la melodia de l'aigua que en rajava.
-Ah, m'hi passaria tota la vida aquí!-sospirà ell-I encara més si tu també hi ets-va afegir, mirant-la.
Ella es va girar i li va respondre amb una mirada més eloqüent que mil paraules, devorant-lo amb aquells ulls del color de la mel i tot seguit el va besar un moment per tornar-hi després, una vegada i una altra.
Van caure del tronc on seien i van rodolar pel terra, deixant que els cucs, escarabats i aranyes es refreguessin contra el seu cos i l'exploressin sense parar-hi la més mínima atenció ni fer cap escarafall (prou enfeinats que estaven, per parar atenció a aquestes foteses).
Abraçats l'un contra l'altre, es van capbussar en un oceà tempestuós deixant-se endur per la fúria de les onades fins que van ascendir al cel ennuvolat entre llamps i trons, eixordats i encegats en la seva apoteosi.
Tornaven a ser al bosc, estirats sobre el terra, amb les branques dels arbres fent-los de dosser i, de fons, la música incessant de la font.
Ell va dur la mà dreta a la cama d'ella per acariciar-l'hi, però la va notar diferent, més esvelta, seca, musculada i va notar com... com una mena de pèl que abans no hi era...
Es va girar, espantat, per mirar-la, i va topar amb aquells ulls, del color de la mel, però ara hi havia alguna cosa diferent, tenien una altra forma, una altra mirada, menys humana, més...animal.
Va perdre el coneixement.
L'endemà el trobarien les Brigades Forestals, nu i sol al costat de la font.
No va tornar mai més al poble, però ella no el va abandonar mai del tot i, fins i tot quan ja era un vell senil, el seu record el visitava cada nit en somnis, sense aclarir-li mai si tot va ser real només va ser una al·lucinació causada per les drogues... l'enigma d'aquella nit de bruixes i misteris antics i irracionals el va turmentar tota la vida fins que, en una excursió amb altres jubilats en un poblet peculiarment pintoresc, perdut com una illa entre els oceans de bosc, es va escapar.
El van trobar, finalment, mort al costat d'una font que omplia l'aire amb la melodia de l'aigua que en rajava.