Cronos exaltat

Sóc Cronos i visc al niu sobre el pilar patern.
Però quan surto de festa, la música, l'alcohol, tot plegat em posseeix i m'exalta, em fa entrar en un trànsit sobrehumà, diví! Baixa una alenada de força i vigor al meu cor mesell i de sobte sóc un semidéu de resplendent esguard!
La meva mirada són mil llances,
el meu pit, una ègida de foc,
la meva veu, un corn de batalla,
el meu cervell, mil corsers al galop.
Sóc Shiva i amb tres ulls busco incansable la noia que em pot ser Parvati aquesta nit: ballarem frenètics dins una roda de foc i nosaltres mateixos serem aquest cercle abrusador, destructor i, tanmateix, creador.
Ah, però l'esperit domèstic és incombustible, suporta pacientment l'embat de la flamarada, s'amaga entre els replecs del cervell i, quan pot, com una rata infame s'esquitlla fins al pit i amb la cua pelada en va apagant de mica en mica les fogueres.
Així, amb un cop de cua, em fa recordar el temps i la llar, el deure que m'hi empeny i torno, torno a la llar, mentre el foc encara intenta aguantar la ruixada que l'apaga lentament.
Entro a casa, també jo com una rata, d'esquitllentes, procurant no despertar-ne el guardià adormit, m'infiltro a l'habitació i em colgo al llit, però no puc dormir.
Encenc el llum, a la tauleta de nit hi trobo un llibre de Nietzsche. Llegeixo. Les paraules que veuen els meus ulls passen al galop com les hordes del Gran Khan pel meu cervell, el desperten, torna a ser viu! Les paraules continuen i van a parar a la fornal del cor, que amb un sol paràgraf ja és roent! Sento que el foc revifa, l'esperit bàquic rediviu em posseeix la llengua de la ment i crido insensat als quatre vents que sóc el super-home!
Però encara no el sóc. Per això he d'esmicolar aquest pilar, aquesta biga, enrunar-los, i del maremàgnum subsegüent en podrà néixer Venus. Cauré? No. Tinc ales, unes ales flamejants com les del fènix, puc volar ben lluny d'aquest niu, cap a les altures. No cauré. Només em cal valor per fer el salt.
La fornal encara crema i amb el martell del seu pols ha forjat una falç de sílex. La vomito. La tinc a les mans, n'acaricio el tall amb temor i fascinació. I de sobte dubto. No em veig les ales prou fortes... potser si esperés una mica... serien més tenaces... he de créixer, encara... llavors estaré preparat.
El foc es va extingint, cucs ardents en roseguen les brases. El braç que empunya la falç amolla els músculs tensos. El llibre és tancat i desat dins el calaix. M'estiro al llit, m'hi arrauleixo com un pollet. No hi ha llum. M'adormo.
Però la falç vetlla sota el coixí.