L'home viatger

Caminant, va recórrer tot el món. Des del poble voltat de camps esquerps i alzinars frescals, a la vista del mar i la muntanya, va recórrer estepes, ardents al pic de l'estiu, va pujar a muntanyes altíssimes, sempre blanques, per baixar després als oceans sorrencs i ventosos del desert ascètic. Va endinsar-se a les profunditats temibles de la jungla xafogosa i va entreveure'n uns pocs dels molts secrets que clou, zelosa, al seu si tenebrós. Va veure prats immensos on les miríades d'herba s'inclinaven i ondulaven sota els assots del vent despietat. Va veure rius tan amples que des d'una riba no se'n podia albirar l'altra, va veure mars d'aigua dolça i llacs d'aigua salada, va veure cascades més altes que mil homes i va veure totes les estàtues i relleus d'aquest escultor magistral (és el seu cisell la sal i el martell la blava onada) que anomenem mar. Va veure totes les bèsties conegudes i algunes que encara s'han de descobrir, va fer l'amor amb negres, blanques, grogues, multicolors...Va sentir pregar a la divinitat en totes les llengües i de totes les maneres, va conèixer el caràcter de tots els pobles, els oberts, els tancats, els amables, els traïdors, els curiosos, els nobles, els treballadors... Va passejar per ciutats polides, caòtiques, miserables i frenètiques, va recórrer el sostre de la Terra, les seves entranyes i el gel dels seus confins...
Un dia, va tornar al punt de partida, allà on havia fet la primera passa.
S'aturà.
I es preguntà per què caminava.