La ciutat dels morts

L'Anna es desperta. On és? Què ha passat? Tot és molt fosc i no es pot moure. Una olor sobtada de podrit li arriba al nas, és tan forta que gairebé s'ofega. S'adona que està tancada dins d'una caixa, n'aixeca la tapa i surt a fora. Els seus pulmons queden alleujats en marxar l'olor de putrefacte que feia allà dins. De sobte queda en una pau i tranquil·litat absolutes, com si fins llavors tota la seva vida hagués estat un neguit constant. Aquella olor, els pins, el cel, el sol i ni un núvol fent-li la guitza són el paradís. La pau i serenor que l'envolten es trenquen en un segon. Està totalment desorientada. Es gira i observa el paisatge que fins llavors tenia a l'esquena. Una llarga filera de nínxols, petits quadradets amb les inscripcions de qui està enterrat a cada forat. Ella ha sortit d'un d'aquests llocs. Repentinament, li fa mal la cama esquerra, té ferides per tot el cos. Es comença a espantar i, plorosa, intenta recordar el dia anterior. Res. Fa un esforç i li venen a la memòria imatges borroses de fa un parell de dies, potser tres.
A les dotze en punt va sonar el timbre de casa, en Gerard, com sempre, puntual. Van anar al bar de sempre, a uns deu quilòmetres de la ciutat. Van començar a beure i a beure. Reien, parlaven i sobretot bevien. A les cinc de la matinada ja en van tenir prou i l'Anna, la Maria i en Gerard van agafar el cotxe per tornar a la ciutat. L'Anna anava molt borratxa. Mai hagués pujat en un cotxe on el conductor anava begut. Aquella nit ho va fer. La seva memòria acabava allà, l'Anna i la Maria rient als seients de darrere i el Gerard fumant mentre conduïa. Ni una sola mirada, ni un somriure, ni tan sols l'olor d'alcohol, res de res. Tot mort, esborrat, com si la seva vida hagués acabat allà.
Li fa mal el cap, cada record és una espina que li estripa el cor. Comença a tenir por. Què hi té a veure aquell lloc amb ella? Com hi ha arribat? Un virus li ha esborrat part del seu disc dur.
La naturalesa que li havia semblat tan encisadora es transforma en còmplice del desconcert, el silenci a les preguntes que li ronden pel cap. Cada fulla és una llança que li perfora el cervell deixant-la sense records. Fa unes passes i es troba al mig d'una xarxa de carrers perpendiculars, paral·lels i places. És una rèplica gairebé exacta d'una ciutat. Però té un tret distintiu: el seu silenci sepulcral. Ni un sol sospir, tan sols el vent movent les fulles. Per una banda, el sol, els arbres i plantes plens de vida, de felicitat, de tranquil·litat; per una altra, una angoixa gairebé palpable, la tristesa més infinita, la mort eterna.
A l'Anna mai li han agradat els cementiris, sempre li han provocat respecte pels seus habitants i no hauria gosat mai entrar de nit en algun. Ara entén realment què és el que posa incòmodes als vius en un cementiri: la mort. El descans més etern, saber que dins el nínxol hi habita el fantasma de la mort. Ella ha sortit d'un d'aquests forats. La por es converteix en terror. Plora, crida, les ferides li fan mal i, finalment, cau exhausta a terra. Per fi entén què hi fa allà. Igual que la resta d'habitants de la ciutat, és la nova inquilina d'un d'aquells pisos de 5 metres quadrats. La seva casa per la resta de l'eternitat.
Però si té coneixement per entendre que està morta, per què no recorda com va morir? I el seu enterrament?
Moltes incògnites, però hi ha alguna cosa que encara va més enllà. Ella no vol estar morta. És jove, té gent que l'estima i ganes de menjar-se el món. Li hauria agradat fer moltes coses abans de morir: acabar la carrera, trobar una feina que li agradés, i més endavant, casar-se i tenir fills. En definitiva, el que espera qualsevol persona viva de la seva vida.
No entén per què fa dos anys el seu veí es va penjar d'una biga. Vivia sol, no tenia família i estava endeutat, però si el que ara està vivint l'Anna és la mort, i la mort és viure eternament en una ciutat com aquella, el suïcidi és el començament d'un patiment etern. Aquest sofriment ella no el vol.
Li agradaria tenir la Maria a prop, explicar-li tot el que li està passant, compartir la seva angoixa. La seva amiga era l'única que la coneixia de debò. Una amistat forjada amb els anys, amb la confiança, compartint les alegries, les pors, els desenganys. Ara, la mort les ha separat per sempre. Però, com estarà ara la Maria? L'Últim record de l'Anna és el cotxe a més de 200 km per l'autopista. Al cotxe hi havia la Maria. Si havia mort a causa d'un accident amb el cotxe potser ara la Maria estarà com ella: morta. Impotència. Ràbia. Dolor. Tristesa. Li agradaria córrer al costat de la seva amiga, saber com està, però ara és allà, en un lloc desconegut, completament sola. Per què pujaria a aquell cotxe? Per què no va agafar un taxi? Ara no estaria a la seva presó eterna.
Li hauria agradat acomiadar-se dels seus estimats, fer bogeries, estimar la vida abans d'aprendre a odiar la mort. Ara només li quedava resignació. Des de petita sabia que un cop estàs mort no pots tornar a viure. Però el que no li havien dit és que existeix una vida morta. Els creients parlaven d'una vida en un paradís però està completament segura que allò no és el paradís, ni tan sols l'infern. Llavors, què és? Una nova dimensió? Es pregunta si hi haurà més morts vivents en aquest nou món. Potser al cap d'uns anys retroba als seus éssers estimats. A la seva cara s'hi dibuixa un somriure tímid. En aquest lloc no hi ha senyals de l'existència d'un altre món. S'ha de fer a la idea. La soledat eterna.
A mesura que recobra els sentits li venen més imatges al cap. El cotxe per l'autopista, en Gerard al volant mirant a les noies. Les noies rient sense parar. La Maria s'apropa al Gerard i li fa un petó. El cotxe perd el control, surt de la carretera, els somriures es transformen en crits sords, por, angoixa. És com un malson, el cotxe es precipita per un barranc. Els tres atrapats al cotxe. En Gerard mort, la Maria i l'Anna inconscients. Soroll d'ambulàncies, confusió, gent parlant. Un cop a l'ambulància intenten reanimar l'Anna. Ja no hi ha res a fer. A partir d'aquí l'Anna perd les imatges, tot són sons.
El plor dels seus pares, el condol dels coneguts, un capellà pronunciant unes oracions en el seu record. La caixa, la caixa d'on ha sortit l'Anna.
Per fi tot encaixa. Un dolor creixent s'apodera del seu cos. Dolor físic, però sobretot de l'ànima. Ja mai més podrà ser aquella nena petita sense preocupacions que jugava a fet i amagar. Ni l'adolescent que aprenia a pintar-se les ungles. Ni la noia universitària dels últims temps. Ara tan sols serà un record per aquells que encara viuen i una ànima eterna que vaga per la ciutat dels morts buscant el lloc on per fi podrà descansar en pau.
Viurà condemnada a la soledat, aïllada del món real però recordant-lo a cada instant desitjant tornar a formar-hi part. Li agradaria saber com se'n surten els seus pares sense ella, si la troben a faltar, si els seus amics la tenen present a l'hora d'agafar el cotxe beguts. Però ja no podrà fer-ho. S'haurà de resignar a veure com els seus parents fan acte de presència en aquell cementiri un cop a l'any. Plorant-la. Ella els veurà, els sentirà però ja mai més podrà parlar-hi. Tan sols hi regnarà el sentiment de culpa, veure com sofreixen per la seva inconsciència.
I la Maria? Li portarà un ram de flors un cop a l'any? O ella també deu ser una habitant d'una aquestes ciutats silencioses?

Ha passat un any des d'aquell fatídic dia en que es van ensorrar els fonaments d'una família amb una vida més o menys feliç. I com és costum, l'home i la dona s'atansen al cementiri per dipositar-hi un ram de roses vermelles. Entre plors recorden la seva filla i el dia del maleït accident. Fa un any, el rumb de les seves vides va agafar un gir inesperat. Des de llavors no han deixat de pensar ni un sol moment en l'Anna però han aconseguit tirar endavant. Ara són allà, al seu davant, recordant-la, recordant els bells moments que van viure plegats, el seu somriure, la seva vitalitat. L'olor dels pins els provoca sensació de benestar, anunciant temps una mica millors, el començament d'una vida esquerdada però optimista i plena de sorpreses.
Des del seu lloc l'Anna els observa desitjant poder comunicar-se amb ells. Ha après a viure morta, immersa en la soledat, sabent que en cada quadrat d'aquesta ciutat hi ha una ànima com ella que vaga solitària, buscant el seu camí per tornar a casa. Ella aquest camí ja l'ha trobat. La seva casa és la felicitat de les persones estimades, i a la cara dels seus pares hi endevina l'empenta per seguir endavant estimant la vida.
La Maria no l'ha anat a veure. Segurament la seva amiga també estarà buscant aquest camí, igual que el Gerard. S'entristeix. Li hauria agradat rebre un ram dels seus amics, veure'ls per un instant.
L'odi que havia sentit pel Gerard s'ha anat afeblint dia rere dia. Fins llavors l'havia fet el culpable de la seva desgràcia, però en el fons l'única culpable del seu destí és ella, la persona que va decidir pujar en aquell cotxe, la persona que va decidir beure fins a perdre el control del seu coneixement i fins a perdre la vida.
Ja no li queda ni una espurna de rancor per cap ésser viu. Simplement l'enveja de no poder gaudir la seva vida. Li queda una mort eterna per descobrir l'essència de la vida i algun dia tornar a néixer en un món on la mare naturalesa ens ofereix els seus millors dons però que algun dia ens ho arrabassarà tot empassant-se el que ha creat.