Dies foscos

El vent fa moure les fulles dels arbres de la plaça. L´última vegada que en Jaume havia vist la plaça Espanya tan sols hi havia uns quants arbres plantats i la canalla hi sortia a jugar. Quan plovia, les mares es posaven fetes una fúria perquè quedaven enfangats de dalt a baix. Ara, hi havia un caminet per on passaven els carruatges i com era tardor, els arbres estaven quasibé nus.
Un calfred li recorre l'esquena, la roba de l'exèrcit és pràcticament un parrac. Ja no queda res d'aquella boina vermella, dels pantalons color caqui i la camisa blava que donava nom a la Divisió Blava. L'únic que conserva de tots els records que va endur-se al marxar és una foto vella de la seva esposa i la seva filla que ja deu tenir quatre anys. Els troba a faltar i mentre es mira la foto recorda el dia que el van cridar per anar la mili.
Tenia uns vint anys, les coses no anaven molt bé a Espanya però tot i això van decidir tenir un fill amb la Sofia. La guerra civil tot just s'havia acabat i quan la Maria, la seva filla, tenia un mes el van cridar per anar a fer la mili. Sabia que aquell dia no tardaria en arribar i l'esperava amb por i resignació. El sol fet de separar-se de la seva petita un any sencer li causava esgarrifança. Era molt petita i la seva mare no podria fer-se'n càrrec tota sola. El pitjor de tot era que li havia tocat a Galícia, a l'altra punta d'Espanya. Ell, que no havia sortit mai de Lleida, ara hauria de passar un any a la costa Atlàntica.
La setmana després de rebre la terrible notícia ja pujava al camió de l'exèrcit. La Sofia i la Maria l'havien acompanyat en aquella mateixa plaça on ara es troba. Instants abans que el camió engegués el motor va poder veure la tristesa a la cara de la seva muller. Per les seves galtes relliscaven dos llàgrimes que mullaven el meravellós vestit que s'havia posat aquell dia. Era la dona més preciosa del món. L'estimava amb bogeria. Hagués baixat del camió, hagués corregut cap a ella i l'hagués abraçat però ja no podia, el camió estava en marxa i les rodes començaven a lliscar mentre deixaven marques en la pols del carrer.
Dos dies més tard, van arribar a la Corunya. El primer mes se li va fer molt dur. El Jaume sempre havia odiat les guerres, les armes i que el manessin. Passava molt de fred i el seu general era molt dur.
L'únic que l'animava eren les cartes de la Sofia. Li explicava com aprenia a caminar la nena, les seves primeres paraules i també li deia que l'enyorava molt.
Un dia, després que el seu general li clavés quatre crits, va rebre una carta de la Sofia. Se'n va anar corrents a la seva llitera i la va llegir:

Lleida, 18 de juny de 1940
Estimat Jaume,
Cada dia et trobo més a faltar, el dia se'm fa molt llarg sense tu i a vegades penso que no et tornaré a veure mai més. Cada dia li parlo de tu a la Maria. Avui, li estava explicant com ens vam conèixer i m'ha mirat fixament i ha dit la seva primera paraula: papa. Les dos et trobem molt a faltar i tinc moltíssimes ganes que tornem a estar tots tres junts, com en els primers dies de la naixença de la Maria.
Han detingut al carnisser. Diuen que li han trobat publicitat i revistes comunistes. Tots els del barri estem commocionats, estem segurs que ha sigut una trampa.
I no s'acaben aquí les males notícies. La senyora Teresa, la veïna, la setmana passada el seu cor va deixar de bategar. Va patir un infart.
Voldria que estiguessis a prop meu, per ajudar-me i fer-me costat en aquests moments. Tanco els ulls i em penso que no has marxat, que encara ets amb mi. Puc sentir la teva olor. Però els obro i m'adono que estàs molt lluny i no tornaràs fins d'aquí sis mesos. L'espera és insoportable. Tinc sort de la meva mare que m'ajuda amb la nena i s'ha instal·lat un temps a casa per que no em troba tan sola.
Espero que estiguis bé i tornis ben aviat.
Petons i una abraçada ben forta,

Sofia.

La va rellegir tres cops. La seva criatura, la seva estimada Maria havia dit la primera paraula, havia dit papa! Això el va animar i el va fer tirar endavant fins que el 20 de desembre de 1940 va poder marxar d'aquell infern.
Per aquelles dates havia esclatat la II Guerra Mundial i sabia que Espanya hi estava col·laborant enviant tropes a Rússia per lluitar amb els alemanys.
El Jaume va tornar a casa per Nadal. La Sofia encara no podia creure's'ho. Estava més prim i se'l veia més home però continuava sent el Jaume amb qui s'havia casat. La petita ja havia complert un any.
El 1941 va ser el millor any de les seves vides. Estaven tots tres units i ni les detencions dels veïns del barri ni la Guerra que tenia lloc a molt quilòmetres d'allí els preocupava. El més important era la Maria.
El segon aniversari de la petita de la casa s'acostava i van voler celebrar-ho amb tots els seus amics del barri. La Sofia els va preparar un berenar a casa i després van sortir a jugar a la plaça.
Feia uns dies s'havia anunciat que molts voluntaris de la Divisió Blava havien perdut la vida en combat. Per tant, el General Franco va decidir enviar soldats forçosament. Les llistes dels homes que havien d'anar a fer el servei sortirien l'endemà de l'aniversari de la Maria.
La por va tornar a apoderar-se del Jaume, ja que entrava dins dels homes actius que podien ser cridats al front. Els seus malsons es van fer realitat i a la llista apareixia el seu nom: Jaime Torres Martínez.
Aquesta vegada s'hi anava a jugar la pell. Les llistes de morts ascendien cada dia més i les possibilitats de sortir-ne viu eren quasibé inexistents. Qui no en sortia ferit simplement perdia la vida.
Dos setmanes més tard, el Jaume ara no pujava en aquell camió que l'havia transportat a la Corunya, es veia amb destí a Alemanya, en un tren ple de soldats voluntaris i d'altres cridats al front a la força. A la Sofia no li queien dues llàgrimes, sinó que era un mar de plors. La Maria no havia anat a despedir-lo. Era petita i la van deixar amb l'àvia. En Jaume no va poder reprimir una llàgrima que va acabar en els seus llavis mentre la Sofia el besava potser per última vegada.
Van passar tres dies fins arribar a Alemanya. Allà el van unir amb el regiment Barcelona. Es deia així perquè els tres regiments espanyols formats per lluitar a Rússia portaven el nom de les tres ciutats que van aportar més voluntaris.
Tots els soldats van ser traslladats amb tren a Polònia, des d'on van haver de continuar a peu fins a Smolensk. En Jaume no va parar de fer-se preguntes i més preguntes en aquelles interminables hores plenes de pànic. Al tren, recordava com va nèixer la Maria. Estaven la Sofia i ell a casa, faltaven tres dies perquè sortís de comptes i començà a tenir contraccions molt fortes. Van cridar la llevadora ràpidament i unes hores més tard la petita jeia als braços del seu pare. Les manasses del pare cobrien totalment les manetes de la criatura i quan s'atansava per fer-li un petó la nouvinguda enretirava la carona a causa del frec de la barba del Jaume.
Submergit en tot una vida de records va arribar a Smolensk. Era una ciutat de la Rússia occidental que té al costat el riu Dniéper. Quan hi van arribar el regiment al qual formava part el Jaume estava totalment enderrocada. Constava de cases destruïdes amb una fossa plena de cadàvers, la majoria sense identificar. Tot i la demolició feta, els exèrcits de Hitler no paraven de castigar-la i l'últim bombardeig havia sorprès a més d'un. A cada cent metres trobaven un càdaver. Criatures, ancians, dones, homes ningú s'escapava dels alemanys i les seves poderoses bombes destructores. Al Jaume li venien calfreds. Pensaba que ell també podria acabar així. No volia morir, era jove, amb una filla petita i amb moltes ambicions per complir. Es trobava a molts quilómetres de casa seva. No, no podia deixar a una dona vídua i una nena òrfena de pare.
A Leningrad hi havia hagut moltes baixes. En Jaume va ser portat allà. Entre els soldats hi havia un noi d'uns divuit anys que ni tan sols havia fet la mili i estava mort de por. Al cap d'uns dies el noi va morir en combat. El Jaume cada dia tenia més por, li semblava que continuar viu després de veure com unes quantes bombes li queien just al seu costat i mataven als seus companys era pràcticament impossible. Ja no rebia cartes de la Sofia. El transport de cartes per aquells terrenys era perillós i ningú s'atrevia a travessar els llacs de Rússia. Molts morien a l'intent, quan les plaques de gel que semblaven tan segures, es desfeien i enfonsaven als homes que hi havia a dins per no surtir mai més a la superfície.
Passaven els mesos i en Jaume es pensava que pararia boig. Les bombes, els soldats morts, la gent innocent que moria cada dia a la ciutat... No soportava veure morir a nens indefensos que no tenien res a veure amb els problemes d'uns adults que havien decidit proclamar la guerra.
Després de vuit mesos al camp de concentració havia estat capaç de no matar a ningú. Veia com els enemics se li acostaven, que el volien matar però ell no va ser capaç de disparar ni una sola vegada. Després d'un bombardeig enemic es trobava a la tenda de campanya dels seus superiors. Un bombardeig sense avís els va sorprendre. Una bomba va caure a la tenda del costat i va matar a tots els que es trobaven a dins. Van sortir tots a fora. Les bombes cada vegada retrunyien amb més força. Demolien tot el que es trobava al seu pas. En Jaume va començar a còrrer, era com un joc del menja cocos. Les bombes el perseguien i ell era el coco. Fins que al final una bomba va caure al seu costat i se li va endur la massa muscular de l'espatlla esquerra. Tot just li va quedar l'articulació que es trobava entre l'húmer i l'espatlla. El dolor era insoportable. Es volia morir. No podia més, el desgast psicològic que arrossegava des que va arribar allà, el fred i les baixes temperatures del territori feien que allò es convertís en un calvari.
Li van curar el braç i com ja no podia servir més a l'exèrcit, tretze mesos després de la seva arribada en aquell indret agafava el tren per tornar a la ciutat
que tant enyorava: Lleida. Per fi podria tornar a veure al seu tresor més gran del món. No sabia res de la Sofia des de feia mesos i tenia unes ganes enormes d'abraçar-la, de fondre-la a petons i poder veure a la seva estimada filla.
Ara, es trobava assegut en aquell banc de la plaça Espanya amb el seu uniforme i aquella foto als braços. S'aixeca del banc i lentament camina en direcció a casa seva. Hi veu llum. Truca a la porta i a l'obrir-la es troba a una Sofia cambiada. Se la veu més gran, més madura i, als ulls plens de tristor i enyorança i a la seva boca, se li dibuixa un somriure, el primer somriure des de feia molt temps. S'abracen durant una estona sense dir-se res fins que al final en Jaume articula unes paraules:
-He tornat per no marxar mai més.
Entren dins la casa i la Maria es llença als braços del seu pare. Aquesta vegada sí, la ferida del braç del Jaume significa que no podrà anar a combatre per la pàtria mai més. Tots tres estaran junts per sempre, res ni ningú els separarà. Ara els toca ser feliços.