Pau

Corredisses amunt i avall. L'últim bombardeig ha causat molts ferits. L'hospital està tot ple, ja no hi cap ningú més. Gent sense cames, sense mans, sense braços, a punt de morir, agonitzant. Aquest, és el paisatge que veu en Pau cada dia.
Fa uns mesos que la ciutat ha entrat en guerra i aquest problema se suma als molts que ja tenia la ciutat. Tots els seus habitants es moren de gana, de malalties com la SIDA i el govern no hi fa res. S'embutxaca els diners i per si no n'hi hagués prou ara fa esclatar una guerra civil perquè dos senyors es disputen el poder.
En Pau fa 5 anys que està aquí. Va venir de voluntari per ajudar als més necessitats a tirar endavant. És metge i tots els seus coneixements els destina a curar als malalts que entren a l'hospital cada dia.
Un nen de 8 anys que es troba casi en els ossos acaba d'entrar a l'hospital. Estava a casa seva quan una bomba ha caigut a la casa i ha matat a tota la seva família. Ell ha sobreviscut de miracle però ha perdut les dos cames. En Pau mentre intenta amputar-li les cames reflexiona en tot el que ha vist des que va arribar aquí. Les bombes cada dia resonen més fort dins el seu cap, cada dia hi ha més morts i més ferits. La gent que en un principi s'hauria de curar, mor a causa d'una mala alimentació. Una simple gastroenteritis és mortal en molts casos. El nen que està curant no té moltes possibilitats de viure ja que ha perdut molta sang i el seu organisme és molt dèbil. Li pregunta si té alguna malaltia i el nen li diu que té la SIDA. En Pau comprèn que aquest noi no arribarà a sentir els retrunys de les bombes de demà.
Al cap d'unes hores, el nen mor als braços d'en Pau. El noi es posa a plorar mentre recorda una cançó que li agradava molt i feia 5 anys que no havia tornat a recordar, el títol de la cançó és una paraula que necessita la humanitat, una paraula plena d'esperança: Pau.