Tempesta de primavera

La Montse mira per la finestra. Està plovent. Una tempesta de primavera inestable. Sembla ser que comença a suavitzar i les gotes no cauen amb tanta fúria. Les gotes repiquen contra la finestra i, igual que l'aigua de la pluja que cau fins al terra, per la cara de la Montse rellisquen dos llágrimes. El Daniel li acaba d'enviar un missatge:
"Hola guapa. Sento el que va passar ahir. No sabia el que em feia."
Tot el seu món li cau a sobre. Rellegeix el missatge una vegada darrere l'altra i cada cop li fa més mal. Llença el mòbil al terra i treu totes les fotos qué té d'ell. No en vol cap. Les trenca mentre els ulls s'inunden de llàgrimes. Llàgrimes per un amor que mai va ser veritat.
Acaba de trencar totes les fotos i li be el record de la nit passada. Estaven tots dos, sols, a la llum de la lluna. Semblava que no existís ningú més. Després de pendre unes copes, va passar l'inevitable. Els seus llavis es van fondre com en un de sol.
Ella, al dia següent abans de rebre el missatge, havia estat pensant en tot això. Creia que ell també l'estimava. La nit passada li ho havia dit: "Ets preciosa. T'estimo". I ara, totes les paraules s'esfumaven, es consumien en el passat, marxaven ben lluny per no tornar mai més.
Torna a agafar el mòbil i rellegeix per últim cop el missatge. L'esborra. No pot arribar a creure's que per un grapat de paraules, per un missatge escrit a corre-cuita tot s'en vagi en orris. No vol tornar a saber res d'ell. Mira per la finestra. La tempesta fa estona que ha acabat i amb ella, tota una vida de records, d'il·lusions, de fantasies. Les llàgrimes han cessat. Tot en el que ella sempre havia cregut s'esvaeix. En Daniel sempre havia sigut el seu millor amic, el seu confident, però ara l'havia mentit, li havia fet molt mal. Es deixa caure al llit i de mica en mica tot s'esborra. S'adorm.