Una història sense començar

Havia sentit parlar de tu però no et coneixia i un bon dia vas entrar a la meva vida, sense avisar. De seguida vaig connectar molt bé amb tu, eres fàcil de conèixer, agradable, divertit i conversador. No se m’havia passat pel cap que tu et poguessis interessar per mi o fins i tot que tu m’interessessis d’una manera especial que tu ja estaves temptejant el terreny.
Em vas fer molta gràcia i em divertia amb els teus intents perquè piqués l’ham. Et feia hàbil i sabies com buscar-me. Van anar passant els dies i vam crear una doble personalitat que, ara ho veig, era el producte de la vergonya que sentia al veure’t. Dins meu anaves creixent molt tènuement, sense adonar-me’n i quan et veia em sortia tot el nerviosisme, i la senyora por va decidir aniquilar aquest sentiment tant petit que estava començant a créixer per bé a que no es fes més gran. Si ningú sabia res, mai, passés el que passés, acabaria sent transcendent i em podria acabar fent mal.
Em vaig anar construint una imatge de tu, segur de tu mateix, fort, simpàtic, alegre, un tant manipulador i que sabia jugar amb les dones. Jo al teu costat em sentia petita, feble i vulnerable, volia impressionar-te i no sabia com.
El cas és que finalment, una nit vam trobar l’oportunitat desafortunada d’estar a soles, junts després de setmanes desitjant-ho però actuant de forma passiva i monòtona. Havia begut molt poc però em feia la sensació d’haver begut litres i litres d’alcohol, estava nerviosa, cansada i de tanta excitació la meva boca s’havia convertit en un cendrer després de tant fumar per passar l’angoixa. Feia més d’un any que no havia sentit una cosa així per ningú, per petita que fos i això m’espantava. Finalment, ens vam quedar a soles i fins i tot les cames em tremolaven i un foc roent se’m menjava però en comptes de deixar-ho córrer i buscar una situació més adequada vaig decidir tirar endavant. Des del primer petó que vaig veure clar que allò no funcionava, jo estava carregada d’una por estranya i tu per primer cop em semblaves un nen espantat, inexpert i rígid, que tenia més ganes de parar que de seguir. Vaig decidir tirar endavant per veure fins on ens portava tot plegat però la cosa va empitjorar, era com si hagués de treballar jo sola. Eres tan poc expressiu, tan rígid que vaig pensar que en realitat no volies estar amb mi, que des del primer instant t’havies adonat que no valia la pena i volies parar-ho. Jo cada cop em sentia més malament, no sé molt bé si és cert, però tinc la sensació de pensar que tot era una merda, que després d’un any havia sentit alguna cosa petita per algú i que quan finalment creia haver sentit quelcom important, ho havia esguerrat tot. Finalment, vas parar-ho i ens vam adormir abraçats. En aquell instant em vaig sentir bé, còmoda i segura però de seguida et vas moure inquiet i vaig fer un repàs global de tot plegat instants abans de caure dormida. Em vaig llevar que no sabia on era i automàticament vaig anar a dormir al sofà, mig inconscient, pensant que així ningú sabria res d’aquella nit que calia esborrar.
A l’endemà tot era molt estrany, hi ha qui diu que em vas mirar diferent, no sé, el cas és que a partir d’aquell matí les coses entre nosaltres van canviar radicalment. Jo tenia molts dubtes, preguntes que volia fer-te, vaig pensar que era millor deixar passar uns dies i parlar-ho però tu no vas fer més que allunyar-te i fer-me sentir malament. Mai hagués imaginat que et comportaries de manera tant estúpida i em feia mal pensar que no eres capaç de separar les coses. Va anar passant el temps i em vas decepcionar, la imatge que tenia de tu va caure en picat, passaves a ser de cop un nen poruc, carregat de dubtes i immaduresa.
El que no vaig veure llavors és que tota aquesta “ràbia” per veure que en realitat eres com tots amagava també la por de ser rebutjada, de no ser prou bona i no merèixer res de ningú.
I, finalment, va arribar el meu pitjor malson. A partir d’aquí vas desaparèixer gairebé per complet de la meva vida tot i que amb algunes excepcions. El torrent d’emocions que he sentit des de llavors és molt gran i aquí potser només hi reflecteixo un 1% de tot plegat. Recordo haver-te vist en forma d’imatge uns pocs dies després de tot el malson i recordo la tristesa de saber que no t’importava, que tot plegat et seria igual i que per un moment hagués desitjat una abraçada teva. Dies després em deies que et sabia greu i que et tenia pel que necessités, i això encara em va provocar més tristesa i ràbia, perquè eren paraules buides, dites per compromís, igual que els dos petons que em vas fer quan em vas veure, els quals van ser la confirmació que no t’importava en absolut. Vaig voler demostrar-vos a tots els qui us emplenàveu la boca amb missatges de suport buits mentre em miràveu amb llàstima que me’n sortiria i que no necessitava la compassió de ningú.
No vas tornar a aparèixer fins el dia del meu aniversari, un cop més felicitant-me per compromís, a última hora i sense aparèixer a la meva festa d’aniversari. Quan no et vaig veure allà em va fer mal, sempre havia tingut la sensació que t’importava una mica però les evidències em deien sempre tot el contrari. Per sort, tenia i tinc molta gent al meu voltant que em mostrava el seu amor i suport incondicional i vas tornar a desaparèixer.
Després vas començar a tontejar amb ella i, encara que llavors em costés de reconèixer, em vaig posar gelosa. Em vaig dir que me n’alegrava molt pels dos, però també em deia que no duraríeu massa quan ella es trobés amb les teves pors i inseguretats i, perquè negar-ho, un sentiment egoista i egòlatra em deia que en realitat volies estar amb mi.
Vaig reflexionar-hi un dia i vaig veure que jo no volia estar amb ningú i molt menys buscar-te, però seguia tenint sentiments contradictoris cap a tu i vaig decidir que buscaria normalitzar la situació amb tu i acabar amb aquella sensació de malestar al tenir-te a prop. Un dia et vaig dir que vinguessis a casa, havíem quedat alguns més, i de seguida et vaig notar distant, sec, donaves molta importància al fet que venies per compromís i no per mi i vaig intuir que creies que et buscava i que no volies ser buscat. Vaig captar el missatge i vaig decidir ignorar-te lleugerament.
Va arribar el final de l’estiu i amb ell un mes diferent. A l’avió cap a Dublín tenia clar que deixava enrere un estiu molt dur, i amb ell volia deixar a persones i situacions. Una d’elles eres tu. Per primer cop vaig posar en perspectiva la nostra història i vaig veure que no hi havia història més que unes pàgines en blanc. A partir d’aquí volia aprendre a escriure noves històries plenes de colors i de vivències i així ho he fet, des d’ençà he començat nous capítols, els he viscut intensament i segurament pagarien més la pena d’escriure que aquest però ja veus, a pesar de tot, m’entesto a escriure la història sense argument.
Vaig tornar de Dublín i amb la distància creia que et veuria i tot estaria a lloc, no hi haurien més mirades esquives, però tots dos ens vam comportar igual que abans que marxés i vaig veure que no tenia sentit esperar a normalitzar quelcom que estava mort. Vaig decidir fer-te creu i ratlla i tu de seguida vas venir a parlar-ne. És curiós perquè quan decideixo creuar a algú aquesta persona passa a no importar-me gens ni mica, però amb tu em va passar el contrari, necessitava parlar les coses i, tot i que al principi va ser difícil, finalment te’n vaig fer 5 cèntims del que creia que havia passat entre nosaltres. La veritat m’hagués agradat escoltar els teus 5 cèntims de la història però veig que és complicat arrencar-te les paraules quan es tracta de parlar de clar.
A dia d’avui i després de tot, crec que mai he deixat de veure en tu un bon noi, amb un cor enorme, senzill, que es fa estimar, alegre però amb certes pors i inseguretats. I, sobretot, un noi transparent, sense cap maldat.
M’entesto a escriure aquesta història sense argument perquè és ara que m’adono que encara hi ha dins meu un petit sentiment que em remou i m’inquieta al veure’t. Si ara les circumstàncies fossin diferents m’ho jugaria tot per conèixer-te mica en mica, entendre’t, arribar a tu i enamorar-te. Però sóc covarda i insegura i hi ha massa patiment a la meva vida per assumir una derrota més que probable. Generalment, estic abocada a buscar els impossibles i de vegades acaben sent realitats però ara no crec que tingui forces per acabar topant amb una paret de formigó.
És una llàstima trobar aquest sentiment perdut ara, i valorar-lo com mai perquè fins ara no havia sabut valorar el sentit de la vida, de cada moment i de la importància de sentir-nos estimats i saber estimar. Així que amb aquesta reflexió poso un punt i coma a les pàgines blanques i les guardo ben endins meu, amb tu i aquest sentiment que ara trobo perquè no siguin una nosa en el nostre dia a dia ara que hem normalitzat les coses.
I ara buscaré noves pàgines en blanc que, aprenent dels errors, vull omplir de colors i vivències meravelloses perquè encara que per tothom sigui una roca sense ànima ni sentiments jo també necessito sentir-me estimada i protegida. Perquè per primer cop a la vida necessito sentir que algú té cura de mi, em protegeix i s’ho juga tot per mi com jo d’altres vegades he fet i que no he estat capaç de fer amb tu. Sé que tu no seràs aquesta persona i no et guardo rancor per això només vull que siguis feliç i trobis una persona que et doni felicitat si és que no l’has trobada.
Sóc covarda i poruga per no lluitar pel sentiment que ara tinc i en canvi, voler-lo reomplir per un de nou, però qui sap, sempre s’en podria fer una seqüela però jo en seria la protagonista secundària.