La bogeria de sentir-se viu

Un relat de: perunforat

Ànsia d'arrancar les parets del món,
d'esquinçar l'horitzó que es divisa mar enllà,
seccionar els tròpics
i fer una bola de foc amb el magma d'algun volcà.


Crit feréstec....
Caus, caus, caus....
I a punt de rascar l'asfalt més calent,
alço el vol amb l'embranzida d'una àguila.
Caiguda lliure amb els ulls ben oberts.

Penjo els somnis més xops,
arran de les estrelles que s'enfilen cel amunt,
amb una pinça de fusta,
ben a prop de les nits que em fan udolar.

Crit feréstec....
Caus, caus, caus....
I a punt de rascar l'asfalt més calent
alço el vol amb l'embranzida d'una àguila.
Caiguda lliure amb els ulls ben oberts.

Vull despertar i obrir els ulls,
tancar-los i seguir somiant,
caminar tot badant amb la caiguda del dia,
xiulant el blues d'un trist grill
al ritme d'una brúixola desorientada

Comentaris

  • adeu a l'ànsia[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 02-10-2007 | Valoració: 9

    He llegit el teu escrit i sento la seva força i he tornat una estona al primer pàrraf.

    I de tot cor, d'un cor que viu, et demano que aquesta ànsia també cal esquinçar-la.

    L'ànsia com inquietud endavant. L'ànsia com neguit, limita.

    I viure és creure i sentir que no hi han parets ni murs, ni horitzons. Tot és una oportunitat per viure en dimensió creativa i descoberta.

    En aquesta dimensió, que cal anar actualitzant, trobes el meravellós de conviure.

  • Arbequina | 02-10-2007

    M'ha agradat aquest poema, tot ell una gran i condensada metàfora de la vida (o de la bogeria de sentir-se viu). M'ha agradat en alguns dels seus versos, en la majoria de les seves metàfores. També la manera fluïda, natural - però accelerada - d'avançar, m'ha atret.
    L'únic però és en l'estrofa que repeteixes:

    "Crit feréstec....
    Caus, caus, caus....
    I a punt de rascar l'asfalt més calent
    alço el vol amb l'embranzida d'una àguila.
    Caiguda lliure amb els ulls ben oberts."

    L'estrofa en sí està molt bé, però m'ha xocat que diguis a una segona persona - en realitat tu - CAUS, i desprès usis la primera: ALÇO.

    No sé, això m'ha xocat, i encara no acabo de decidir si m'agrada o no, tot i que, en principi, em decantaria per lo segon, pel no.

    Ara, pel demès le poema l'he trobat molt aconseguit.

    Una abraçada.

    Arbequina.

  • crits de desesperació[Ofensiu]
    Densito | 14-08-2007 | Valoració: 10

    Mes que la bogeria de sentir-se viu, a mi em fa l'efecte que es un crit desesperat. Un somni de llibertat,d'anhel d'unes emocions per descobrir.
    uns versos ben trobat per descriure aquesta bogeria de anhels.

    Salutacions
    Densito

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de perunforat

perunforat

93 Relats

285 Comentaris

74718 Lectures

Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
Jo sóc així com sóc com el títol de Jaques Prévert

Sóc remolc de l'era
cendres calcàries de sabors
engrunes de silencis
i penyora de colors

Sóc herba mullada
d'olor de llocs
fiblar de pells
i l'enyor d'uns pocs

Sóc aire comestible
pintant oxigen amb els dits
mans d'argila humida
de sols, dies, llunes i nits

Sóc cargol treu-banya
un patufet a la panxa del bou
caputxeta entremaliada
i un calamar a dins d'un pou

Sóc un llibre a mig escriure
amb llapis de carbó
tint de blanc sobre fons negre
lletra de pal i cançó

Sóc pedra de tartera
marca d'aigua de paper
muntanyes de somriures
sota al vol d'un esparver

Sóc el que sóc
No sóc res més

D'amunt i avall
De més i menys

De poc o molt
De tot o res

http://correctellegiblebarat.blogspot.com/