La bogeria de sentir-se viu

He llegit el teu escrit i sento la seva força i he tornat una estona al primer pàrraf.

I de tot cor, d'un cor que viu, et demano que aquesta ànsia també cal esquinçar-la.

L'ànsia com inquietud endavant. L'ànsia com neguit, limita.

I viure és creure i sentir que no hi han parets ni murs, ni horitzons. Tot és una oportunitat per viure en dimensió creativa i descoberta.

En aquesta dimensió, que cal anar actualitzant, trobes el meravellós de conviure.

M'ha agradat aquest poema, tot ell una gran i condensada metàfora de la vida (o de la bogeria de sentir-se viu). M'ha agradat en alguns dels seus versos, en la majoria de les seves metàfores. També la manera fluïda, natural - però accelerada - d'avançar, m'ha atret.
L'únic però és en l'estrofa que repeteixes:

"Crit feréstec....
Caus, caus, caus....
I a punt de rascar l'asfalt més calent
alço el vol amb l'embranzida d'una àguila.
Caiguda lliure amb els ulls ben oberts."

L'estrofa en sí està molt bé, però m'ha xocat que diguis a una segona persona - en realitat tu - CAUS, i desprès usis la primera: ALÇO.

No sé, això m'ha xocat, i encara no acabo de decidir si m'agrada o no, tot i que, en principi, em decantaria per lo segon, pel no.

Ara, pel demès le poema l'he trobat molt aconseguit.

Una abraçada.

Arbequina.

Mes que la bogeria de sentir-se viu, a mi em fa l'efecte que es un crit desesperat. Un somni de llibertat,d'anhel d'unes emocions per descobrir.
uns versos ben trobat per descriure aquesta bogeria de anhels.

Salutacions
Densito